Ahir vaig piular pel menysteniment als més de 10 milions de catalans que fa @Garmin@garminconnect .
La piulada ha anat molt bé però evidentment @garmin i molts altres callen com putes perquè la delegació Ñ els hi explica que no cal, que CAT és 🇪🇦 i això ha de canviar.
Com podem voler que el català sigui oficial al @EUparliament si la gestoria és incapaç de fer res perquè els cat poguem comprar en català?.
Aquest 11 de setembre els hauríem de felicitar, faig llista i aneu ampliant. #JoComproEnCatalà
@amazon@shoptemu@MercedesBenz@Garmin@AliExpressES
Aneu afegint empreses que no et deixen comprar en català i el #11S ho petem 😉.
A mi aquesta foto no em sembla excepcional. Em sembla gairebé una autòpsia.
Set presidències de l’ANC @assemblea reunides per explicar-nos que les persones i les etapes canvien però l’objectiu continua sent el mateix. Molt bé. El problema és que, pel que es veu, tampoc no ha canviat gairebé res més.
Mateixa concepció de la mobilització, mateixa obsessió per la transversalitat, mateixa litúrgia de tornar a omplir els carrers i la mateixa fe que acumular gent darrere una pancarta equival a acumular poder.
Han passat més de quinze anys, centenars de manifestacions, majories parlamentàries, milions de persones mobilitzades i un fracàs polític monumental pel mig. I la fotografia que ens ofereixen per demostrar que encara hi són és, literalment, la reunió de tots els qui han presidit l’organització durant aquest trajecte.
No sembla una renovació. Sembla una reunió d’antics administradors del mateix fracàs dient-nos que insistim una mica més.
I això de la transversalitat fa riure. Transversalitat per tornar a reunir partits, sensibilitats i parròquies processistes sota el mateix paraigua, mentre ningú no vol tocar la pregunta que fa anys que eviten. Quin poder català ha construït l’ANC que pugui existir al marge de l’Estat? Quina estructura nacional queda quan s’acaba la manifestació?
L’ANC havia de servir per empènyer el país fora del marc autonòmic. Ha acabat convertida en la gran organitzadora de l’escenografia que permet continuar-hi.
I aquesta foto, ho explica millor que qualsevol discurs.
ALERTA Tariq Ramadan, el lider islamista ☪️✋🏻, assessor de l'Ajuntament de Barcelona i referent pels salafistes, condemnat en rebeldia a 18 anys preso per la violació de tres dones, silenci dels partits catalans #sororitat#masclisme#ensvolemvives https://t.co/nJQNpUdQKI
EL RACISME AUTÈNTIC
Demanar immigració constant perquè el mercat necessita treballadors és una forma de menyspreu clar.
No els veuen com a persones que han d’arrelar, aprendre una llengua, entrar en un país i tenir una vida digna. Els veuen com a braços.
Braços per aguantar sous baixos. Braços per tapar forats. Braços per sostenir feines mal pagades. Braços perquè el model no s’aturi. Estàn obsessionats amb el PIB.
I mentrestant els barris, l’escola, l’habitatge, la llengua i la cohesió van rebent. Després diran racista a qui pregunta fins quan hem d'aguantar aquest buidatge.
Mirar la gent vinguda de fora com a recanvi laboral i tractar el país com un contenidor de mà d’obra barata que el degrada és misèria moral.
Jo, francament, n'estic fins el capdamunt.
El wokismo es precisamente esto. Ante una salvajada que causa 15 muertos y 130 heridos, se buscan responsabilidades en "el occidente blanco" que "oprime y discrimina" al inmigrante musulmán.
Con una exhibición adicional de superioridad al hacerlo en primera persona.
COMUNICAT OFICIAL
Des del Club Esportiu Europa volem denunciar públicament la lamentable situació que ha patit un aficionat del nostre club durant el partit que estem disputant contra l’Alcorcón.
A l’inici del partit i segons expliquen diversos testimonis, un aficionat europeista ha estat objecte d’una desproporcionada actuació d’uns agents de la Policia Nacional pel fet de mostrar una bandera estelada. L’aficionat s’ha identificat i en tot moment ha seguit les indicacions que li han donat els agents. Malgrat això, segons expliquen altres aficionats escapulats allà presents, els agents l’han agafat pel coll, l’han llençat a terra i l’han colpejat. A més, relaten que li han requisat l’estelada i fins i tot l’han volgut obligar a dir que era espanyol, alhora que ha estat amenaçat amb una possible sanció en aplicació de la Llei de l’Esport.
Cal recordar que aquesta no és la primera vegada aquesta temporada que un aficionat d’un equip català rep una actuació desproporcionada dels cossos de seguretat pel fet de portar una estelada i considerem especialment greu que es tornin a produir situacions d’aquest tipus.
Davant d’aquest lamentable episodi, els aficionats europeistes han abandonat la grada visitant en solidaritat amb l’aficionat.
Des del Club Esportiu Europa condemnem fermament l’actuació de la Policia Nacional i considerem inadmissible qualsevol actuació que vulneri els drets fonamentals, la llibertat d’expressió i les llibertats polítiques i socials.
El Club Esportiu Europa defensa els drets i les llibertats de tots els aficionats i expressa la seva plena solidaritat amb el jove i amb tota l’afició europeista, així com el seu compromís de continuar defensant els drets de la nostra gent davant de qualsevol situació de vulneració o abús.
🗣️ «¿Me puedes hablar normalito?»
L'aventura d'intentar viure en català. He respirat fondo, li he explicat que és la llengua pròpia del país, i, òbviament, la hi he mantinguda. I també òbviament, cap a @consumcat. Ja n'hi ha prou.
Cafeteria Goleta
Rambla d'Ègara, 153
#Terrassa
A @som3cat fan una notícia sobre la concentració de Manresa.
Endevineu a qui han gravat en primer pla? Exacte, a les dues úniques dones que hi havia amb un mocador al cap.
Quin control dels mitjans…
No podem tractar ASSASSINS de 16 i 17 anys com si fossin nens.
Son joves assassins que han destrossat famílies. Famílies que mereixen respecte i reparació.
Part de la reparació passa perquè aquests fills de la gran puta es mamin 30 anys de reixes a la cangrí més dura que tinguem.
La mort de Carles Vilajosana no pot quedar atrapada entre dues màquines de construir relat que ja coneixem massa bé. Una, la que converteix qualsevol crim en munició immediata. L’altra, la que converteix qualsevol pregunta incòmoda en odi, extrema dreta o soroll que cal apagar. Entremig hi ha un home mort, una família trencada, una ciutat tocada i un país que fa massa temps que acumula senyals de desordre.
No cal mentir sobre els fets per dir que hi ha un problema. I tampoc no cal amagar el problema per no semblar segons què. Si els detinguts són nascuts a Catalunya, es diu. Si hi ha antecedents, falles de control, por als carrers, barris degradats, menors armats i una creixent impunitat, també es diu. La veritat no hauria de dependre de quin relat perjudica més o menys cada partit.
El món mediàtic ha corregut molt a vigilar el discurs. Alguns mitjans semblen més obsessionats a decidir què pot pensar la gent que no pas a entendre per què tanta gent ja no compra el relat tranquil·litzador. Quan una ciutat plora un assassinat i la primera preocupació és administrar el marc moral, alguna cosa fa pudor. No tot malestar popular és feixisme. De vegades és cansament acumulat d’un país que nota que les coses se li escapen.
El món polític institucional tampoc no pot limitar-se al minut de silenci, la condemna solemne i la paraula cohesió repetida com un amulet. La cohesió no es decreta. Es construeix amb ordre, seguretat, llengua comuna, barris vius, escola que funciona, autoritat i responsabilitat. Si només invoques convivència quan tot esclata, el que estàs defensant no és la convivència, sinó la comoditat de no haver actuat abans.
Catalunya no pot mirar aquests fets només com un problema penal, policial o social. També són símptomes d’un país que ha perdut capacitat d’ordenar-se. Quan no governes fronteres, demografia, escola, llengua, seguretat, urbanisme i model econòmic amb una idea clara de poble, acabes gestionant conseqüències. I després, quan la gent té por o ràbia, li demanes serenor des d’un faristol.
Això no va de criminalitzar col·lectius sencers ni de convertir l’origen en condemna. Va de negar-se a acceptar que Catalunya sigui una administració que absorbeix desordre, precarietat, desarrelament i violència mentre els responsables només discuteixen quin relat els convé més. Un país seriós protegeix la seva gent, diu la veritat i posa límits. Sense histèria, però sense anestèsia.
Carles Vilajosana mereix justícia. Manresa mereix respostes. I Catalunya mereix una política que no tracti els seus morts com a material de campanya ni el seu malestar com una patologia moral. Entre la consigna bruta i el silenci institucional hi ha una posició molt simple. Mirar els fets de cara i tornar a posar el país, els catalans, la catalanitat i la seva continuïtat al centre.
Un veí de Manresa explica què va passar amb l'assassinat d'en Carles Vilajosana.
Es veu que volia aturar una baralla i, quan va girar cua, el van apunyalar. Els mitjans i les fonts oficials estan donant ordres per dir que els assassins són catalans. Ens governen psicòpates.