La menció de les aules condensa molt bé la sinergia entre la política proimmigració i el managerialisme socialista. La raó de ser de les escoles públiques se suposa que és oferir un servei que respongui a la demanda social d’educació. Si hi ha menys alumnes, no hauria d’haver-hi cap problema a tancar més aules i invertir aquests recursos en altres coses. Aquí veiem com això ja no és així: l’objectiu no és donar resposta a una necessitat social, sinó perpetuar l’expansió de l’estat del benestar. La institució deixa de servir la societat i passa a justificar-se a si mateixa, convertint cada problema en un pretext per conservar i expandir administracions, pressupostos i llocs de treball. I la millor manera de sostenir aquest model econòmic és l’expansió constant de segments de població dependents de l’estat
Com pot augmentar tant la població si no es construeix? Com és que immigrants amb menor salari poden permetre's viure a Barcelona i voltants mentre els joves autòctons abandonen la ciutat per no poder accedir a l'habitatge? La resposta és: per l'amuntegament. Càritas va estimar que unes 400mil persones viuen en infrahabitatge a l'àrea metropolitana de Barcelona. La meva estimació (estricta) amb dades de l'Enquesta de Condicions de Vida (2025) és d'unes 331mil. Això és el que jo anomeno "dúmping habitacional": competició a la baixa en les condicions habitacionals per poder tenir més disponibilitat a pagar. Això repercuteix en una alça de preus que beneficia a alguns i perjudica, molt, a uns altres. De més a menys beneficiats:
1. Propietaris que poden augmentar enormement la rendibilitat encabint diferents unitats de convivència en un sol pis. Normalment autòctons.
2. Llogaters que sublloguen habitacions (o menjadors!). Normalment immigrants, amb compatriotes seus arribats a posteriori.
3. Els immigrants que s'amunteguen. Jo els considero perjudicats, en tant que viuen en condicions d'infrahabitatge que no hauríem de permetre (posem estàndards de qualitat a tot, i no ho hem de fer amb un bé tan essencial com l'habitatge?). Potser algú considerarà que ells estan millor vivint en aquestes pèssimes condicions que al seu país... discutible.
4. Els més perjudicats són els joves autòctons que han de fugir de la ciutat o fer un esforç financer enorme per poder pagar un lloguer que se'ls menja els estalvis.
Com veieu, Catalunya, més que un país acollidor, s'ha convertit en un país abocador. És hora d'elevar els estàndards, salari mínim i condicions habitacionals: aturem la competició a la baixa.
"Believe me, I don’t understand anything, I don’t understand anything, Maybe is my person, maybe is my person, but the president told me that we don't have money and now we sign Gordon. But well, is a fantastic player and he can help us a lot, no? He can help us a lot".