Condemnen per "enxufat" al germà de Pedro Sánches (i als seus enxufadors). Si tots els cassos d'enxufe d'Espanya van als tribunals, no acabarem en mil anys.
1/10. Bien expuesto. Añado. La billonada que en los próximos años el planeta se va a gastar en armamento –que ya ha comenzado a gastar– no se debe a ningún peligro real y concreto y las justificaciones que se dan a este respecto son totalmente inconsistente: ¿qué
Situació pràcticament normalitzada després dels aiguats ⛈️ d’aquest dijous. 🚧 La brigada de l’Ajuntament ha treballat intensament per a tornar a la normalitat els carrers del poble.
⚠️ Sigueu prudents a les vores de la riera de #Vilada que segueix amb molt cabal d’aigua.
Trobo incomprensible la paranoia amb l'ús d'enrutadors Huawei (xinesos) a les xarxes públiques quan les mateixes administracions no tenen cap problema amb posar dades a AWS, Azure i Google, subjectes a la Cloud Act que permet al govern EUA entrar als servidors allà on siguin.
1/2
1/7 🧵 L'economia catalana és un miratge. El nou #InformeFènix, elaborat per prestigiosos economistes, fa miques el triomfalisme oficial amb dades demolidores sobre el nostre model econòmic. Anem a pams 👇 https://t.co/9Q42pYbXIC via @LaRepublicaCat
MENJÒMETRE I LA TERANYINA AUTONÒMICA
@Menjometre no és només una web per mirar subvencions i contractes. És una esquerda oberta al sostre de l’autonomia. Quan una eina posa damunt la taula 494.251 M€ de fons públics analitzats, 231.266 entitats i una cobertura que va del 2014 al 2026, el que apareix ja no és una anècdota. Apareix una manera de governar.
La qüestió important no és sortir corrents a cridar corrupció. Menjòmetre mateix adverteix que una puntuació alta no implica cap irregularitat automàtica. I precisament per això la lectura política és més fonda. No cal una sentència judicial per veure que una societat connectada al pressupost públic acaba pensant, parlant i actuant dins dels límits que aquest pressupost li marca.
El patró de la fragmentació és especialment revelador. Contractes entre 14.900 i 15.000 euros, just sota el llindar de licitació pública obligatòria de 15.000 euros sense IVA. Hi apareixen casos com Stryker Iberia amb 45,51 M€ i 2.436 contractes, Comsa Service Facility Management amb 136,63 M€ i 1.121 contractes, o Servicios Microinformática amb 132,12 M€ i 10.106 contractes. Pot no ser delicte. Però políticament és una alarma enorme.
Als mitjans, el dibuix encara és més clar. La Vanguardia Ediciones apareix amb 5,82 M€ en fons públics entre 2021 i 2026, amb 3,53 M€ en subvencions i 2,29 M€ en contractes. El Periódico apareix amb 4,10 M€, amb 2,17 M€ en subvencions i 1,94 M€ en contractes. En tots dos casos, el percentatge de contractes sense competència voreja el total. Això no vol dir que cada notícia estigui comprada. Vol dir que el relat públic viu dins d’un ecosistema de dependències materials.
Amb Abacus passa igual. 27,27 M€ en fons públics, 20,29 M€ en subvencions, 6,98 M€ en contractes, 1.829 contractes i un 97% de contractes sense competència. També hi consten 21 contractes entre 14,9K i 15K euros. No cal convertir cada dada en una acusació. N’hi ha prou d’entendre què dibuixen totes juntes.
I encara hi ha la capa menys visible. L’acció concertada en serveis socials, que Menjòmetre incorpora, mostra una despesa aproximada de 757 M€ de la DGAIA en atenció a la infància i l’adolescència per a 23 entitats principals entre 2016 i 2020. Segons la Sindicatura, això representa el 87% de la despesa total de la DGAIA en aquest àmbit. No parlem d’una partida marginal. Parlem d’una arquitectura sencera funcionant per sota del debat públic ordinari.
Això és l’autonomia real. No només un Parlament sense poder nacional ple, uns consellers limitats i una Generalitat encaixada dins l’Estat espanyol. L’autonomia també és una xarxa de diners, contractes, subvencions, mitjans, fundacions, empreses, entitats i opinadors. Una maquinària que no necessita convèncer tothom perquè té una eina més eficaç. Fer que massa gent en depengui.
Per això la resposta no pot ser només demanar més transparència. La transparència és necessària, però no allibera cap nació per ella mateixa. Una gàbia transparent continua essent una gàbia. El problema no és només saber on van els diners. El problema és que aquests diners circulen dins d’una estructura política pensada per administrar la derrota catalana amb aparença de normalitat institucional.
Prou autonomia. Prou confondre gestió amb poder nacional. Prou vendre com a país el que sovint és una xarxa de repartiment dins del marc espanyol. La nació catalana no necessita una autonomia més neta, més amable o més ben auditada. Necessita poder propi, sobirania real i una estructura política al servei dels catalans.
Perquè mentre el país visqui penjat d’aquesta teranyina, no tindrem llibertat. Tindrem pressupost. I un poble no s’allibera cobrant de la seva pròpia gàbia.
Trenco silenci de ràdio un moment.
El 155 està més viu que mai.
No només a la política, sinó arreu. Evidentment també ha fet cap a les eleccions del Barça.
L'actuació de l'estament arbitral contra el Barça i a favor del Madrid, no només es tradueix en punts a la classificació. També ha desestabilitzat l'equip blaugrana portant-lo fins la esquizofrènia. Els jugadors saben que juguen amb regles diferents que els demés, que els pitaran offside, que no ensenyaran targetes als contraris, que si es queixen els fotran fora del camp. El jove equip del Hansi Flick està perdent els papers davant de la realitat arbitral.
I en aquest context la premsa esportiva, la de sempre, només destaca les conseqüències d'aquesta feina d'erosió de la confiança dels jugadors del Barça. Acusa Hansi Flick de no tenir solucions. Acusa al seu sistema de perillós. Demana canvis, solucions i esclafa l'autoestima de la plantilla blaugrana.
La premsa del 155, dels Bartomeus, dels Godó, del PSC i la Corpo, prefereix destruir la idea d'equip de Hansi Flick des que el bo de l'entrenador del Barça va lligar el seu destí i renovació a la reelecció del Jan Laporta.
Faran tot el mal que puguin d'aquí al 15 de març. I sinó ja ho veureu.
Bill Gates, sent l'home més ric del món, perdia el cul per Epstein i volia entrar al club com fos. Elon Musk, també quan era l'home més ric del món, plorava perquè el convidaren al club.
Això no és un honeytrap. És un club al que les nostres elits volien pertanyer com fos.
Hi ha una gran sorpresa per l'absència de la crisis de rodalies als mitjans de premsa ESP.
És natural, tanmateix.
La prioritat informativa és per les coses que afecten al grup propi (endogrup). Les que repercuteixen en un grup alié (exogrup) són menors.
Rodalies afecta un exogrup
@PSansa57764@macia_i@NGMCat6@CatalunyaAC El país cau a trossos a causa de 300 anys de dominació borbònica. Cal ser ruc, racista o espanyol per dir que la culpa és de l’última persona que ha arribat a viure aquí. No hi ha cap altra opció.
Escriptors catalans com Jaume Cabré, Quim Monzó, Albert Sánchez Piñol o Irene Solà, entre altres, han estat traduïts a 20, 30 o fins i tot 40 llengües. Veurem a quantes llengües son traduïdes les grans obres dels presentadors-escriptors premiats pel sistema.
El que està passant amb els trens és exactament el mateix que s’ha vingut fent amb l’educació. Desinversió, decisions estúpides, menyspreu als treballadors… i col·lapse
Caldria investigar quin és el meravellós virus que amb tanta facilitat converteix periodistes estel·lars de la ràdio i la televisió catalanes en mestres de literatura.
Sentiu aquest silenci? Son Fomento del Trabajo, el Circulo Ecuestre i tota la «gent guapa» de Barcelona, els qui es van posar en contra de la independència perquè portaria la ruïna de Catalunya. Ara resulta que la ruïna la porta la seva estimadíssima Espanya, i ells callen.