Aquí s’hi veu la Nació Catalana sense que ningú l’hagi d’explicar. Un símbol que tots reconeixem, uns nens cantant com qui continua una cadena, una llengua que no fa de complement sinó de casa, i una manera d’estar davant del món que no sembla improvisada. No és la Catalunya administrativa, ni la Catalunya de les campanyes, ni la Catalunya convertida en decorat. És aquella Catalunya que, quan apareix sencera, fa que fins i tot qui volia mirar només una cerimònia acabi veient un poble.
Aquesta és la part que costa tant de falsificar. Una nació no és només gent vivint al mateix lloc. És una memòria que encara passa de boca a boca, uns codis compartits, una continuïtat que els infants reben abans de saber posar-hi paraules. En aquesta escena no hi ha teoria política, i justament per això colpeja més. Hi ha un nosaltres visible. I quan el veus, costa molt tornar a fer veure que Catalunya és només una població dins un mapa.
Realment Catalunya té tres himnes nacionals: Els Segadors, el cant de guerra; El de la Senyera, el cant de pau; i el Virolai, el cant místic, català i universal.
“Serà en castellà perquè l’entengui tot el món”. És a dir perquè l’entenguin els madrilenys. Tu aniràs a l’infern, tio, Gaudí ja ha mogut fils des del cel.
@espremulla 😂😂😂😂
El papa hauria de dir allò que va dir Espriu: "Yo podría esforzarme en hablar un castellano que les pareciera a ustedes menos abrupto; pero entonces tendría que hacer las eles vibrátiles y poner, quizá, la boca en forma de culo de gallina".
"Gaudí no s'intimidava davant la jerarquia eclesiàstica.
[...] Si algú, ni que portés sotana, el contradeia, Gaudí era robust a plantar-li cara."
—Lluís Permanyer
Si Gaudí no s'intimidava davant dels bisbes i els plantava cara, ara cal plantar cara a la jerarquia espanyola. ✊
El Vaticà, 2023.
El Papa Francesc llegint un text pel 800 aniversari de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat:
- "Está en Castellano, No tiene ser en Catalán?"
Omella, el gran titella:
- “NO"
Existeix aquesta gravació de 1930, tot just quatre anys més tard, del propi Orfeó Català dirigit per Millet, segurament gravada al propi Palau (i amb el mateix orgue). Té molt soroll de fons però se sent més que bé. L'estrena de 1926 al Palau degué ser quelcom així.