No saps a qui votar a les eleccions del 29? Doncs no votis. Ets català: Espanya te la pela. De totes maneres, aquí deixo una guia perquè tinguis present qui és qui en el panorama polític espanyol 👇
Bon dia persones boniques, m'agradaria compartir la meva opinió de la pel'licula "cronos". El dimecres dia 2 de septembre, ens varen comvidar a un grup de victimes a veure'la al cinema del carrer girona. Fa dos anys que van començar a fer-la, les uniques noticies que tenia eren
Bon dia! El meu nou veí i jo hem arribat a un pacte, jo li encenc el llum de fora una estona i ell es menja els insectes que atrau. Si voleu saber com els dragonets poden enganxar-se així a la paret, mireu com funcionen les làmines de pèls de sota els dits https://t.co/1SgzryLRyG
Bon dia! Ahir vaig veure i enregistrar el meu primer eclipsi total de Sol. Enlloc he trobat una fotografia/vídeo que faci justícia al que es va viure en directe. Van ser uns segons màgics i inexplicables. Encara flipo de l'espectacle i de la reacció de la gent del voltant ❤️.
To those who say "it's her choice" I used to say the same thing about my own Hijab.
I was covered head to toe. Even on the beach. Even with my male relatives. And when people challenged me, I said: this is my choice. You know why? Because the other option was burning in hell, hung by my hair for eternity. That's what they taught me since childhood.
Yes, let me repeat it for you to just understand about our version of “freedom of choice.” I grew up in an Islamist culture that gave me two options. Cover yourself and go to heaven. Or don't cover, and be hanged by your hair and burned in hell.
Like when someone puts a gun to your head and says "you can go left or right", technically, yes, that's a choice.
I picked heaven. I called it freedom. And I believed it, because that's what happens when fear is all you've ever known.
And if you think I shouldn't be telling you my story, I don't care. I really, genuinely, from the bottom of my heart, don't care. The women still living under that "choice"? I care about them.
#LetUsTalk
Bon dia! La densitat del ferro és de 7,9 g/cm³ i la del mercuri de 13,5 g/cm³. Podem pensar que una enclusa de ferro s'enfonsarà si la banyem en mercuri, però la realitat no és així, el ferro sura perquè és menys dens, com si fiquéssim un tros de gel a l'aigua.
📹 Cody's Lab.
TESTIMONIS
Visc al Raval de Barcelona des de fa més de quinze anys. Treballo com a terapeuta i estimo profundament aquesta ciutat. Barcelona és casa meva.
I precisament per aquest amor sento la necessitat de fer pública una situació que ja és insostenible, no només per a mi, sinó per a molts veïns.
En els darrers dos anys, l’ambient del meu carrer —un carrer que sempre havia estat tranquil— ha empitjorat greument. Al costat del meu edifici hi ha un bar molt petit, sense terrassa, regentat per persones d’origen pakistanès, que obre tots els dies de l’any, de vuit del matí a dotze de la nit, sense cap dia de descans.
Vull deixar una cosa molt clara: no denuncio l’origen de qui el regenta, sinó la desigualtat en l’aplicació de la normativa i la manca absoluta de control institucional. Aquest local gaudeix, de fet, d’uns marges horaris i d’una permissivitat que no es concedeixen a molts negocis portats per gent del país, que sí que són sancionats o vigilats amb rigor.
Des de la llei antitabac, en no poder fumar dins del local, els clients passen tot el dia i bona part de la nit al carrer: bevent, fumant, cridant, discutint i, massa sovint, barallant-se.
El resultat és que tot el problema dels bars s’ha traslladat directament als veïns.
Als qui no fumem.
Als qui no bevem.
Als qui no participem d’aquesta dinàmica.
Als qui simplement intentem viure i treballar a casa nostra.
A més, el bar accepta qualsevol persona mentre consumeixi, sense cap mena de filtre, i s’ha convertit en un punt habitual de trobada de persones vinculades a la delinqüència: tràfic de drogues, objectes robats, amenaces, armes blanques.
Davant del local hi ha un aparcament de motos que funciona, de fet, com a punt de reunió permanent. Els veïns convivim amb crits constants, intimidacions, baralles i una tensió contínua que no ens permet ni descansar ni treballar des de casa.
He intentat, com a veïna, demanar respecte. Demanar que abaixin el to, que es desplacin uns metres, que permetin la convivència. La resposta ha estat una escalada progressiva: males mirades, insults, amenaces explícites.
“He sentit dir que et pegaran una pallissa”.
“Com continuïs així, et tallaran el coll”.
Gestos clars. Paraules clares. Por real.
Durant mesos i mesos he trucat cada dia al 112. No de manera puntual, sinó constant, perquè la situació és continuada i cada vegada més greu.
Al principi, en algunes ocasions, venien els Mossos d’Esquadra o la Guàrdia Urbana. Entraven al bar i, quan se’ls informava de possibles activitats delictives com el tràfic de drogues, de vegades demanaven els DNIs, feien escorcolls superficials, miraven i marxaven. No hi havia conseqüències. Tot continuava igual.
Amb el pas del temps, han deixat directament de venir.
Avui, quan truques al 112, cada dia, les persones que atenen el telèfon et tracten com si fossis una persona pesada, molesta, com si exageressis. I mentre intentes explicar una situació de convivència gravíssima, una situació que fa impossible viure a casa teva, et fan sentir que el problema ets tu per insistir.
En moltes ocasions, quan et deriven a la policia o quan la mateixa policia et truca, la resposta és sempre la mateixa:
que no poden ajudar-te,
que no poden intervenir,
que si tens algun problema, t’has de personar tu en una comissaria i presentar una denúncia.
Això passa fins i tot després d’haver viscut situacions d’enfrontament, amenaces i baralles, fins i tot quan el conflicte està passant en aquell mateix moment. Els mateixos Mossos et diuen que vagis tu a la comissaria, com si fos raonable exigir a un veí intimidat que s’exposi encara més.
Mentrestant, la realitat al carrer és encara més greu i dolorosa d’assumir.
Hi ha comerços regentats per espanyols que, per por a represàlies, han deixat de confiar en la protecció institucional i han optat per fer la pilota als delinqüents. Els porten croissants, els porten l’esmorzar, els tracten amb submissió, no per simpatia, sinó perquè no els destrossin el negoci i perquè, a canvi, els ofereixin protecció.
I aquesta dinàmica, profundament perversa, acaba estenent-se també als ciutadans.
Perquè quan la policia no protegeix,
quan l’Ajuntament no respon,
quan denunciar no serveix de res,
acabem depenent de qui controla el carrer.
Jo mateixa m’he vist en la situació d’haver d’acudir a delinqüents magribins, traficants de droga, per demanar-los protecció davant d’altres maleants. No perquè vulgui. No perquè ho aprovi. Sinó perquè és l’única manera real de sentir-se segur en el dia a dia.
És a dir: els delinqüents han substituït l’autoritat pública.
Són ells qui medien.
Són ells qui imposen límits.
Són ells qui “garanteixen” seguretat.
De veritat hem arribat a aquest punt?
De veritat una ciutat com Barcelona pot normalitzar que veïns i comerciants depenguin de la delinqüència per poder viure i treballar?
Treballo, pago impostos, intento viure amb dignitat. Com molts autònoms, ja és prou difícil tirar endavant. I ara, a més, no podem ni treballar des de casa pel soroll, la violència i la por.
Això no és convivència.
Això no és barri.
Això no és ciutat.
Denuncio públicament aquesta situació perquè em sento en indefensió absoluta.
Perquè la policia ho sap i calla.
Perquè l’Ajuntament ho sap i calla.
I perquè els veïns que volem viure en pau estem sent empesos, a poc a poc, a marxar de la nostra pròpia ciutat.
Barcelona no pot normalitzar això.
El Raval no pot quedar abandonat així.
I els ciutadans no hauríem d’haver de triar entre la por o el silenci.
Ho faig públic perquè se sàpiga.
Perquè no es digui que ningú va parlar.
Perquè no es digui que no va passar.
Hoy, el rapero Pablo Hasel cumple 5 años y 5 meses en prisión. No le aplican la Ley de Amnistía y estará en prisión hasta 2027. Mientras, el ladrón de Juan Carlos I sigue con toda la fortuna robada residiendo fiscalmente en Abu Dhabi. La "democracia" en España. No lo olvidemos.
Las jugadoras de la selección nacional femenina de Irán se negaron anoche a cantar el himno del régimen y a la entrenadora se le escapó una sonrisilla #WomanLifeFreedom 💜
ÚLTIMA HORA 🔴 Acabo de hablar con Mariángeles, la hija de María Luisa Solá, a la que vemos en la foto entre su madre y su hijo Roger. Y lamentablemente tengo que comunicaros que no hubo encuentro en ningún momento con Susan Sarandon, ni hubo foto juntas: “No la pudo saludar pero bueno estuvo muy feliz. Una lastima! La estuvimos buscando pero nada”.
Es una vergüenza que no se hagan bien las cosas. Si la invitaron, tras el sonoro reconocimiento de Sigourney Weaver el año pasado, y esta gran actriz de doblaje fue con gran esfuerzo en silla de ruedas para saludar a su admirada Susan Sarandon a la que ha doblado en 68 películas, deberían haberlas presentado y propiciado ese encuentro con la foto de las dos actrices juntas. Susan Sarandon le debe mucho a María Luisa, sin su voz, muchas generaciones que no hablan inglés no hubieran podido disfrutar de sus películas. Ya es hora de que la @Academiadecine reconozca el trabajo de los actores de doblaje. Es una auténtica vergüenza que 40 años después, los @PremiosGoya sigan olvidándose de ellos. Menos alfombras rojas y reivindicaciones políticas, y más reconocimiento a estos grandes olvidados de la industria cinematográfica. 🎙️🎶🎬
Per l'aniversari del 17A, de vacances, pels incendis a l'estiu van deixar tirada i sense informació a la gent, per les inundacions i sant Jordi a Madrid, per la pesta porcina promocionant el castellà a Mèxic, per la fira de l'oli promocionant el de Jaén i portem més d’un mes de caos al país, amb rodalies en estat fallit, metges, mestres, bombers i pagesos als carrers i el president desaparegut i ara torna i el primer que diu és "Sé el que Catalunya necessita".
Ets pura comèdia @salvadorilla !
Son profesores catalanes hoy en huelga luchando por mejores condiciones laborales, reducción de burocracia y más recursos públicos. Han sido agredidos por los agentes de los Mossos.
#VagaEducativa
Tenim al govern amb més conselleries, assessors i sous més elevats de la història. Que ha col·locat de forma silenciosa, a 260 alts càrrecs, nomenant-los a dit. Ha apujat les subvencions a grups parlamentaris de 3.700.000 € a 3.925.000 euros anuals. Que només en remuneracions dels alts càrrecs se superen els 54 milions d'euros, amb 55 càrrecs de confiança més que en la legislatura anterior. Que ha repartit 900.000 euros per al complement de productivitat dels treballadors del Parlament ...
Donant ordres d’estomacar a docents, perquè surten a reclamar ràtios justes, millores salarials i més recursos educatius.
Sort que eren els del progressisme, que venien a pacificar Catalunya i a rebaixar-se el sou per destinar-ho a l'important, perquè sinó sé jo..
No governen per servir el país, governen per servir-se del país!
Quants escàndols més calen per dir prou?
Núria Parlon, consellera d’Interior, perdent completament els papers al Parlament de Catalunya.
Si li molesta que els diputats s’expressin lliurement en comissió, imagina quin tracte pot tenir amb els manifestants quan l’autoritat és ella.
Dedicat a tots aquells que encara avui dia són capaços a casa nostra de disculpar el règim iranià o mirar cap una altra banda. Que mirin deu segons com els repressors de Teheran tracten les dones que protesten contra la República Islàmica d’Iran
Nos amenazan.Nos matan.
Cortan nuestras trenzas.
Creen que así nos silencian.
Hoy,a pesar d la guerra,en #Qamishlo,decenas d mujeres salimos a las calles para denunciar un acto d extrema barbarie:un mercenario sirio asesinó a una combatiente kurda y, después, cortó su cabello.