This AI Ryanair parody is one of the best things you’ll see today… because it’s so close to reality 🤣
Honestly, I can’t stop laughing 😆
Credit to British Brainrot
Llegeixo que 9 jugadors que avui jugaran el Mundial han sigut creacions d'una estructura organitzativa i formativa purament catalana. La Masia.
No obstant, el nivell de repercussió mediàtica internacional dels catalans com a nació és zero.
I amb la normalització amb els espanyols serà zero pels segles dels segles.
Vosaltres mateixos.
Crec que confons "els catalans" amb "la Generalitat". Com que el que heu negociat és la condonació del deute de TOTES les comunitats, la propoció del deute que pagaran els catalans serà LA MATEIXA. La Generalitat s'ho estalvia. Els catalans no. @gabrielrufian#QueNoNosEmbauquen
Les dades són brutals.
Catalunya aporta el 19% del PIB de l’Estat, té el 17% de la població i rep el 8,6% de la inversió executada.
Amb els pressupostos prorrogats de 2023, l’Estat ha executat el 58% del que havia promès.
Amb un dèficit fiscal de 22.000 milions d’€/any.
!!!
Fa 21 anys que hi ha una llei que diu que Catalunya té dret a recuperar els documents que el franquisme li va robar. Encara n'hi ha centenars segrestats a Àvila.
La Comissió de la Dignitat ho ha denunciat aquest divendres a l'Ateneu Barcelonès: 21 anys després de la llei de retorn del 2005, i amb la Llei de Memòria Democràtica pel mig, l'Estat continua sense restituir una part important del patrimoni documental espoliat durant i després de la Guerra Civil.
El cas més flagrant és el fons d'Ordre Públic. El Ministeri de Cultura sosté ara que pertany a l'Estat perquè, després dels Fets de Maig del 1937, el govern espanyol va assumir la direcció de la policia catalana.
Però el mateix Ministeri havia defensat el contrari el 2006, quan es van retornar els primers lligalls: aleshores reconeixia que l'Estat només n'havia assumit la gestió de manera provisional i que la titularitat continuava sent de la Generalitat.
Una sentència de l'Audiència Nacional del 2008 va avalar aquest criteri i va declarar legal aquell retorn.
La Comissió ho il·lustra amb un detall que no enganya. Als arxius militars d'Àvila, aquesta documentació es va catalogar originàriament com a "Índex de la Generalitat de Catalunya" dins l'"Arxiu de documentació de la guerra d'alliberament. Zona Roja".
Avui apareix reclassificada com a "Arxius Públics. Institucions de l'Administració Territorial", al costat del Govern basc i de les capitanies generals militars.
Un canvi d'etiqueta que, per a l'entitat, amaga que es tracta d'un botí de guerra i el converteix en una administració més del Ministeri de Defensa.
Les crítiques no es queden només al Ministeri de Cultura. La Comissió també retreu al president Salvador Illa que, per primer cop, la recuperació d'aquest patrimoni no sigui una prioritat del Govern català, i reclama a la ministra de Defensa, Margarita Robles, que ordeni el retorn de tot el que encara conserva l'Arxiu Militar d'Àvila.
No és la primera vegada que es demostra que això és possible sense noves lleis: ja s'ha fet amb la Biblioteca del Comissariat de l'Esport (1983), el Servei Meteorològic de Catalunya (1984), les fotografies del Comissariat de Propaganda (1990), les pel·lícules de Laia Films (2001) i el Servei de Recuperació del Patrimoni Artístic (2004).
Per això la Comissió és taxativa: no hi ha cap impediment legal, només manca de voluntat política. I ha anunciat que traslladarà el cas al relator especial de l'ONU sobre Veritat, Justícia, Reparació i Garanties de No Repetició.
A la newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes com aquest.
Cada dia, un mail que t’estalvia una consulta. Tot el que afecta la teva butxaca, explicat perquè s’entengui.
Apunta-t’hi de franc: 👉 https://t.co/0202AubGyn
(Assegura’t de posar bé el correu. Després, rebràs un correu electrònic de confirmació. Si no el veus, revisa la carpeta de correu brossa, arrossega’l a la safata principal i confirma'l perquè t'arribin totes les novetats.)
Som una colònia.
Avui hem conegut les dades d’inversió territorialitzada de l’Estat. Catalunya rep un 8,6% de la inversió executada. Menys de la meitat del que li correspondria si prenem com a referència el seu pes econòmic, i molt per sota del seu pes demogràfic.
Però això no és un fet aïllat.
El vot d’un ciutadà català també pesa menys que el d’altres ciutadans de l’Estat. El sistema electoral espanyol, dissenyat per afavorir l’equilibri territorial, té com a conseqüència una infrarepresentació de les grans àrees metropolitanes, especialment Barcelona.
A tot això cal afegir-hi el col·lapse de Rodalies, dècades d’infraexecució en infraestructures, els retards del Corredor Mediterrani o les dificultats recurrents per desenvolupar projectes estratègics per al país.
Quan sumes la pèrdua de pes polític, la pèrdua de pes econòmic i la incapacitat de decidir sobre les infraestructures essencials, apareix una pregunta incòmoda: quin nom rep un territori que aporta molt més del que rep, que està infrarepresentat políticament i que no controla les seves principals palanques de desenvolupament?
Jo fa temps que utilitzo una paraula provocadora: colònia.
Podeu discutir el terme, però cada vegada costa més discutir les dades.
Bona nit i bon cap de setmana.
Vaja! Quina sorpresa!:
Espanya és un país on hi ha una regió que té el 16.5% de la població i contribueix el 20% dels impostos però que només rep el 6,8% de les inversions. Clarament, al gobierno de Espanya no li fa cap mena de vergonya discriminar contra una comunitat particular.
I ara tornem a preguntar a la gent d'ERC i del PSOE: d'on creieu que sortiran els 4.800 milions del nou finançament?
Teniu sort de que la meva vida professional em tingui prou distret com per no presentar-me a alcalde de Barcelona, com xerràvem l'altra dia amb el @gebelque naturalment que tinc propostes per salvar Barcelona de sí mateixa.
El meu pròleg al meu programa seria aquest:
Fa gairebé set-cents anys, els governants de Siena van encarregar a Ambrogio Lorenzetti una sèrie de frescos per decorar la sala on es reunia el govern de la ciutat. No hi apareixien reis victoriosos ni gestes militars. Hi apareixia una idea molt més important.
En una paret, el Bon Govern: carrers segurs, edificis ben mantinguts, comerç, prosperitat, ciutadans treballant, estudiant, construint i convivint. En l'altra, el Mal Govern: decadència, inseguretat, pobresa, desordre i por.
El missatge era tan simple com revolucionari: la qualitat de vida d'una ciutat és conseqüència directa de la manera com és governada.
Set segles després, Barcelona afronta una elecció semblant. La ciutat continua disposant d'uns actius extraordinaris: una posició privilegiada a la Mediterrània, una societat civil dinàmica, una economia diversificada, universitats, centres de recerca, talent, creativitat i una identitat pròpia reconeguda arreu del món. Però també acumula signes preocupants de deteriorament. La inseguretat, la degradació d'alguns barris, les dificultats d'accés a l'habitatge, la pèrdua de confiança en les institucions i la concentració progressiva de poder econòmic i polític fora de Catalunya han alimentat la sensació que Barcelona ha deixat de governar el seu propi destí.
Barcelona no és una ciutat qualsevol. És la capital de Catalunya. I una capital no existeix només per administrar-se a si mateixa. Existeix per liderar. Quan Barcelona prospera, Catalunya prospera. Quan Barcelona perd empenta, tot el país se'n ressent. Recuperar Barcelona no és només una necessitat municipal.
És una necessitat nacional. La ciutat ha de tornar a actuar com el principal motor econòmic, cultural, científic i internacional de Catalunya, exercint un lideratge que beneficiï el conjunt del país i reforci la seva capacitat de competir en un món cada vegada més exigent.
A aquesta tendència s'hi ha afegit una altra forma de distracció. Mentre els problemes quotidians dels barcelonins s'agreujaven, massa sovint els responsables públics han preferit presentar Barcelona com a capital simbòlica de causes universals abans que assumir la tasca molt més modesta, però molt més important, de governar bé la ciutat. Com advertia Chesterton, és fàcil estimar la humanitat en abstracte quan es deixa d'estimar allò que es té més a prop. La primera responsabilitat moral d'un Ajuntament no és salvar el món. És cuidar la ciutat que els seus ciutadans li han confiat.
Recuperar Barcelona neix d'una convicció senzilla: Barcelona no necessita ser rescatada per ningú. No necessita més excuses, ni més resignació, ni més dependència. Necessita tornar a confiar en si mateixa. Necessita recuperar l'ambició, l'exigència i el sentit de responsabilitat que van permetre a generacions anteriors construir una de les grans ciutats d'Europa. Aquest document és una proposta per fer-ho possible. No promet una ciutat perfecta. Proposa una ciutat millor governada.
Perquè, com van entendre els ciutadans de Siena fa gairebé set-cents anys, una ciutat ben governada genera prosperitat, confiança i esperança. I Barcelona no necessita permís per tornar a ser una gran capital. Necessita tornar a exercir com a tal.
A la masia de les Comelles, a Sant Feliu de Pallerols, la teulada s'ha ensorrat. El propietari demana permís per arreglar-la. El Departament de Territori li diu que no.
La masia, al veïnat de Sant Miquel de Pineda, a la Garrotxa, està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Per davant hi passa la carretera C-63.
I és precisament això el que fa servir el Servei Territorial de Carreteres de Girona per denegar la reconstrucció.
El motiu, per escrit: l'edifici es troba dins la línia d'edificació de la carretera. Segons l'article 84 del Reglament General de Carreteres (Decret 293/2003), en aquest tram la línia se situa a 25 metres de la vora de la calçada.
Dins d'aquesta franja, quan un edifici es considera en estat de ruïna —com aquest—, l'administració només pot autoritzar obres de conservació i manteniment. Mai de reconstrucció ni de millora.
La Marta Lloret ( @martamasies ) coneguda com la Caçadora de Masies, ho ha explicat fa poc: al propietari li deneguen la reforma per trobar-se massa a prop d'una carretera que ja hi passava abans, i que ningú li va preguntar si volia tenir a tocar.
El mateix document, però, sí que autoritza una altra actuació: instal·lar un tancament de fusta d'1,20 metres de llargada al costat de la carretera.
Repassem-ho: el propietari no pot arreglar el sostre que se li ha caigut a sobre del cap, però sí que pot posar una tanca decorativa al costat de la carretera que li impedeix arreglar-lo.
Una masia catalogada, part del patrimoni de la comarca, es queda en runes perquè la mateixa administració que hauria de vetllar per la seva conservació li tanca la porta a fer-ho.
Catalunya, 2026. De bojos.
A la newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes com aquest.
Cada dia, un mail que t’estalvia una consulta. Tot el que afecta la teva butxaca, explicat perquè s’entengui.
Apunta-t’hi de franc: 👉 https://t.co/0202AubGyn
(Assegura’t de posar bé el correu. Després, rebràs un correu electrònic de confirmació. Si no el veus, revisa la carpeta de correu brossa, arrossega’l a la safata principal i confirma'l perquè t'arribin totes les novetats.)
⭕️Després de molt insistir, el Govern ens lliurat els documents sobre el "Projecte IWI", subvencionat amb 1,2M€.
Els documents són un escàndol.
Però els 1,2M€ són només la punta del cabdell.
Estem davant un Watergate del Tercer Sector.
Explicat aquí: https://t.co/bIrdj4lhDf
Sabeu quina és la temperatura màxima legal que haurien de tenir les aules de les escoles?
27 °C.
Saps quantes escoles han mantingut les aules per sota dels 27 °C que marca la normativa legal aquest 2026?
Cap.
Però s han gastat:
• Barcelona: 18.100 €
• Reus: ≈12.000 €
• Tarragona: ≈13.000 €
• Salou: ≈8.500 €
• Vila-seca: ≈6.500 €
….
En instal·lar pantalles gegants per seguir la roja al Mundial.
La calor a les aules no omple titulars. Quin circ, quin circ!
"Amb unes cames com les seves, per què ha de dir que escriurà, senyoreta?" Li va deixar anar Josep Pla a la Montserrat Roig.
Ella comentava anys després: "el que li passava és que escrivia però no tenia les meves cames."
La frase de Pla no és l'única. En una entrevista de televisió amb en Perich, el presentador li pregunta, sense cap ironia, si en la societat actual ser dona no obre més portes que no pas les tanca.
Li diu que ell, en la seva professió, si hagués estat dona, li hauria anat encara millor.
La resposta de la Roig no es fa esperar: segurament ell també hauria sortit a les portades, sí — però també li hauria tocat netejar culs de criatures i estar-se a la cuina, "cosa que dubto que vostè faci".
Li pregunten si dones militars és un avenç. Diu que rotundament no. Li pregunten com poden els homes aprendre a fer bé l'amor. Diu que ella se n'ha trobat que ho feien molt bé.
Cap resposta és un crit. Totes tallen. Clatellots elegants. Un darrere l'altre.
La Montserrat Roig no va necessitar aixecar la veu per deixar en evidència tota una manera de mirar les dones que, l'any en què li feien aquestes preguntes a la televisió catalana, es considerava normal. Ara l'entrevistador es faria viral a Twitter i estaria cancel·lat.
A la Newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlo de temes legals i fiscals però també explico històries com aquesta i connecto els dos mons. Al primer comentari et deixo l'enllaç on apuntar-t'hi 👇