La puta broma de los Kampaoh qué es?
Qué un puto camping, te cobre 1000€ por 5 putos días en la playa.
Sin aire acondicionado y sin baño ??
Esto qué puta locura es??
Fer oposició als socialistes posant el focus en el conflicte nacional i no polaritzant-hi ideològicament és el que veritablement entra en conflicte amb l'estat i pot alliberar el país.
Quan fa 3 o 4 anys advertia que introduir la xenofòbia al discurs era molt mal negoci per a l’independentisme, no vaig imaginar mai que sentiríem coses tipus “‘no ens hem de barallar perquè l’enemic comú és el califat” o “això ja no va de Catalunya-Espanya”.
Però està passant.
Per què soc a Alhora
Us llegeixo sovint dient que @alhora_cat hauria de ser un think tank, que no ens votarà ni la família, que som woke, processistes 2.0, i que el Graupera és calb, un rotllo i està al servei de Spectre, el CNI, el Mossad, Trump, Putin i els Golfos Apandadores. Tot alhora.
Si tot això fos veritat, jo també em preguntaria què coi hi faig, a Alhora.
I soc vingut a explicar-vos per què hi milito, per intentar convèncer gent de qualitat que conec que s’hi afegeixi i per treure el cap de tant en tant per aquí, donant-vos la tabarra.
La primera raó és una necessitat política del país.
A parer meu, els partits que van protagonitzar el desgavell del 2017 han de desaparèixer del mapa. Les seves lluites ja no van més enllà de la supervivència particular o col·lectiva dins de les institucions espanyoles, tant a Madrid com a Catalunya.
Això no vol dir que tothom que hi militava el 2017 fos una eina de la traïció, ni que tota la gent que formava part de les seves xarxes de solidaritat partisana estigui tacada pel pecat del llacet groc. Tot allò ens va enganyar, en major o menor mesura, a tots.
Però cal tancar carpetes: prou de lamentar-nos i, sobretot, prou de reivindicar segons quins partits i lideratges d’aleshores.
M’heu sentit dir sovint que el pitjor que ens ha fet la classe política del 2017 ha estat trencar les solidaritats interclassistes i transideològiques que es van bastir entre el 2010 i el 2017.
Això és el que cal reconstruir com més aviat millor.
En aquest context, diré dues coses.
La primera: entenc que Aliança Catalana serà el vot refugi. També el vot dels o tempora, o mores, de la por a la dissolució del país dins les noves invasions bàrbares, i el vot de càstig contra els partits que ens van deixar sota les potes dels cavalls del 155.
La segona: no crec que una ideologització alineada amb sentiments compartits amb una part de la gent de Vox permeti recuperar una gran majoria catalana capaç de liderar l’alliberament nacional.
Si l’enemic prioritari és el Califat, ens esperen dècades de donar voltes a la sínia espanyola.
I parlo d’Aliança Catalana no pas per atacar-la particularment. En parlo perquè és l’única alternativa electoral visible al món dels cotxes oficials, les moquetes i els observatoris que representen Junts, ERC i la CUP.
Perquè jo també tinc línies vermelles: els partits del 155, amb els Comuns inclosos.
Per això milito a Alhora.
I qui hi ha, a Alhora, a part del Graupera, l’Ojeda, la Carracelas, la Punsoda i la Vila?
Centenars de persones que procedeixen tant de la militància civil com de la política: ex-erquis, ex-convergents, ex-cupaires, gent dels CDR i desenganyats dels llacets grocs a manta.
Aquesta diversitat de procedències ideològiques juga a favor dels temes nacionals que ens uneixen, perquè ens obliga a fer-los prioritaris.
A mi em sembla estúpid discutir sobre Gaza amb un ex-cupaire si ni ell ni jo podem fer absolutament res, ara mateix, per influir-hi ni el més mínim.
També tinc clar que la meva idea de prohibir que cada hivern es regenerin les platges catalanes amb sorra nova no és avui la més transversal ni la més oportuna de les meves propostes. Ja m’hi barallaré quan toqui.
El que encara no hi ha —perquè som petits i, de moment, no ens voteu— són guàrdies civils infiltrats, morts de gana peticionaris de menjadora ni exmilitants de Societat Civil Catalana.
Milito a Alhora perquè cal bastir un projecte polític fora dels partits que ens van portar al desastre.
Al meu entendre, Aliança Catalana pot guanyar eleccions i aglutinar molta gent, però difícilment podrà pactar amb ningú dels que avui hi ha al Parlament per formar govern.
O obté una majoria absoluta i declara la independència —que cadascú hi dipositi la fe que consideri raonable—, o l’establishment utilitzarà les línies vermelles contra AC com a excusa per continuar pactant amb els partits del 155 noves edicions de tripartits i quatripartits a la Generalitat.
Governs estrafets, grotescos, inútils i incompetents.
Per això crec que cal construir un partit polític fora d’aquesta presó de wokes contra extremadretans, globalistes contra perifèrics, Basté contra Ustrell, CCOO contra Foment.
Són guerres de paper mullat, de fireta, funcions de putxinel·lis.
La guerra que importa és la que lliurem contra l’Estat espanyol per desempallegar-nos-en i projectar-nos cap al futur.
Jo he decidit sumar-me a Alhora per contribuir a construir una alternativa política neta del passat, que treballi des de la raó i el debat, i no des de les emocions, les pulsions i les enquestes.
Potser m’equivoco. Però ara mateix no veig cap alternativa millor.
Alhora és perfectible. Naturalment i només faltaria que no ho fos. Però el que més ens cal és que la gent que consideri que tot això que explico té mínimament sentit vingui i s’hi apunti.
Perquè és dins d’Alhora on hem de discutir les tàctiques, les prioritats, els programes, les ideologies, el futur i —quin rotllo— la filosofia política.
I ara ja callo.
Germans, doneu-vos les mans. 😘
La inflació continua devorant el poder adquisitiu de la classe treballadora mentre els salaris no deixen de perdre valor. Aquesta situació és insostenible. El SMI de l'Estat s'ha d'actualitzar amb urgència pel dia a dia de la nostra gent. Però això no arreglarà els problemes a mitjà ni llarg termini dels treballadors i treballadores catalans.
Catalunya necessita un salari mínim propi, adaptat a la seva realitat econòmica i al cost de la vida. És una qüestió de justícia social, de dignitat i de defensa dels drets dels treballadors i treballadores.
Ara és l’hora de construir una àmplia majoria social i política que faci possible aquest canvi.
https://t.co/fZEPlTcrDL
La major part dels problemes que tenim venen de tenir una classe política que defuig el conflicte. Han amagat el cap sota l'ala en educació, trens, lobbies econòmics, llengua.
Enlloc es veu millor que en el xoc amb els jutges espanyols:
Quan dos encofradors es lien a pals a les obres del Camp Nou el nom de Limak ràpid als titulars, però per què mai veiem el nom de la constructora de torn quan hi ha explosions amb ferits o esfondraments que afecten a mitja línia ferroviària de Catalunya?