This story is extremely important:
A whistleblower revealed that Brazil's far-right Bolsonaro family dynasty met with Meta to discuss US plans to interfere in Brazil's election, to prevent Lula from winning.
Lula's Facebook and Instagram accounts were censored a few days before the first round of the presidential election.
This had a huge impact on the election, because Facebook, Instagram, and WhatsApp, which are all owned by Meta, are the most popular apps in Brazil, and are hugely influential all across Latin America. (Jair Bolsonaro's son Flávio was declared the winner of the first round of the vote, by a narrow margin.)
Meta later admitted that Lula's accounts had been restricted, but it claimed that this was supposedly due to a "technical error"...
The whistleblower who disclosed this is Nadia Beller, a Bolivian journalist who was almost killed by hitmen hired by Fernando Cerimedo, a far-right Argentine political operative who oversees election interference, bots, and disinformation campaigns.
Cerimedo is closely linked to the US government and has worked for pretty much every right-wing leader in Latin America. He was photographed with Donald Trump Jr. and members of the Bolsonaro family, and he received an award at Trump's Mar-a-Lago resort in Florida a few months before he was arrested for the failed assassination attempt against Beller, his pregnant ex-girlfriend.
Link here: https://t.co/9hqjur2P8x
Mentre la resta de reis europeus es creien posats per Déu, a Catalunya els monarques s'havien de sotmetre literalment a la llei i jurarla abans de poder regnar. El jurament a les Corts era l'essència del pactisme: sense llei, no hi ha rei. T'explico les dues frases que feien tremolar l'absolutisme. 👇
La cerimònia no era un simple tràmit folklòric; era la pedra angular de l'arquitectura de l'Estat. Perquè fos reconegut, el monarca (fins i tot si es deia Felip d'Anjou o Carles d'Àustria) havia d'agenollar-se davant les Corts Catalanes, amb la mà sobre el missal, i jurar per obligació la següent fórmula jurídica:
"Nós jurem a Déu i als Sants Quatre Evangelis [...] que observarem i farem observar a tots, íntegrament i fidelment, les Constitucions, Capítols i Actes de Cort, així com els Usatges de Barcelona i els privilegis, usos i costums."
Si el rei no jurava això, simplement no ho era. Aquesta submissió prèvia a les Constitucions blindava legalment els ciutadans. I un cop el monarca havia passat per l'adreçador del Llibre Quart, arribava el moment culminant.
Les Corts responien amb una de les fórmules constitucionals més bèsties i avançades de la història d'Europa. Una declaració de principis que deixava claríssim d'on emanava realment el poder:
"Nós, que valem tant com vós, jurem davant vós, que no sou millor que nós, i que junts valem més que vós; que us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu les nostres llibertats i lleis. I si no, no."
Aquest "I si no, no" és història viva del parlamentarisme. Era l'advertència definitiva: el pacte només funciona si tu compleixes la teva part. Si t'hi atreveixes a tocar els drets aprovats per les Corts, la nostra fidelitat s'ha acabat. Aquest era el límit infranquejable que protegia el Principat, i exactament el que el 1714 van necessitar esclafar per dret de conquesta per poder imposar el model d'estat centralitzat i absolutista borbònic.
🚨 6 Facts You Didn’t Know About Annie Altman
1. She is suing her brother, OpenAI CEO, Sam Altman.
In sworn court filings, Annie alleges that Sam Altman “groomed and manipulated” her and committed rape, sexual assault, molestation, sodomy, and battery between 1997–2006—beginning when she was three years old and he was twelve.
2. She has been systematically silenced online.
Annie has repeatedly reported being shadow‑banned across social media platforms, and for years ChatGPT wouldn't even acknowledge her lawsuit or existence.
3. Only 41 minutes of her deposition are public.
Despite hours of footage, only the first 41 minutes have surfaced online. Annie has demanded the full deposition be released, but the rest remains withheld, even though transparency serves public interest. Note: Oddly, a Trump‑appointed judge was inserted into the case six months after it started.
4. Her home was broken into under suspicious circumstances.
Annie reported a break‑in at her residence in an incident that mirrors the experience of Suchir Balaji, the OpenAI whistleblower who publicly condemned the company. Both cases raise serious questions about intimidation, retaliation, and targeted pressure.
5. Her father’s trust was never updated to include her.
After her dad died, Annie was told her father's trust didn't exist. That trust is managed by Hydrazine Capital, an entity documented as holding OpenAI shares, creating a conflict of interest that sits uncomfortably close to the core of her allegations.
6. She experienced homelessness and survival sex work.
In 2020, Annie became homeless for a period of time and described turning to sex work to survive.
Her brother is one of the most powerful tech leaders in the world. The machine around him is working hard to make sure Annie’s story never reaches you.
If you believe Annie case deserves transparency, accountability, & a fair hearing, sign her petition! 👇
Cap a una nova forma de corrupció.
Darrerament estem normalitzant comportaments en política que no hauríem de tolerar.
Tots tenim clar què és la corrupció econòmica: un polític que cobra comissions, desvia diners públics o s’enriqueix gràcies al seu càrrec. És inacceptable i, afortunadament, sabem identificar-la i condemnar-la.
Però hi ha una altra forma de corrupció de la qual parlem molt menys. Una corrupció que no necessita sobres ni comptes a Suïssa. Una corrupció que no busca l’enriquiment personal, sinó la perpetuació d’un partit en el poder, encara que sigui a costa de l’interès general.
Parlo de la corrupció institucional.
El concepte, desenvolupat entre d’altres pel jurista Lawrence Lessig, descriu com les institucions poden acabar subordinades a interessos que les allunyen de la finalitat per a la qual van ser creades.
Quan un govern pren decisions pensant més en la seva supervivència electoral que en el benestar dels ciutadans, podem estar davant d’aquesta forma de corrupció.
Quan justifica qualsevol decisió des d’una suposada superioritat moral, advertint-nos que, si no governa ell, vindran les dretes o l’extrema dreta, com si l’esquerra i l’extrema esquerra estiguessin exemptes de dogmatisme i populisme, està convertint la por en un instrument d’autopreservació.
Quan amaga informació desfavorable, manipula el relat o intenta desacreditar indicadors independents, com hem vist en les controvèrsies sobre els informes PISA, cal preguntar-se si està protegint l’interès general o la seva reputació política.
Quan utilitza les subvencions públiques per assegurar-se la fidelitat de sindicats, associacions de llogaters, plataformes i observatoris activistes, si aquesta finalitat es pot acreditar, ja no parlem de participació ciutadana, sinó de clientelisme i captura institucional.
I quan permet el deteriorament de serveis essencials, com Rodalies, mentre dedica més esforços a repartir culpes que a assumir responsabilitats, hem d’exigir explicacions. La negligència no és automàticament corrupció, però pot formar part d’un problema institucional més profund quan la preservació del poder preval sistemàticament sobre la resolució dels problemes.
La corrupció no és només un polític ficant-se un sobre a la butxaca. També pot ser un partit apropiant-se de les institucions per perpetuar-se en el poder.
A Espanya, el PP ha protagonitzat casos gravíssims de corrupció econòmica. Però crec que hauríem d’examinar amb la mateixa exigència les pràctiques de patrimonialització institucional que atribueixo al PSOE i, especialment, al PSC.
La meva tesi és que determinats comportaments d’aquests partits mereixen ser analitzats com a possibles exemples de corrupció institucional, i no simplement com a errors de gestió.
Perquè un govern no és propietari de les institucions. N’és un administrador temporal, al servei dels ciutadans.
I quan un partit confon governar amb perpetuar-se, la democràcia té un problema que no hauríem de continuar normalitzant.
Que passeu un bon Dissabte.
💚 Like & RT, si us plau.
"El infierno son los otros".
Pocas frases han quedado tan asociadas a Sartre y, sin embargo, pocas veces se entiende lo que realmente quiso decir con ella. 🧵
Este martes estuve en Palencia, en el Congreso 'El Futuro del Cereal 2026'.
Se habló de tecnología, genética, digitalización. Todo necesario.
Pero hubo un tema que sobrevoló cada conversación sin que nadie lo nombrara.
🧵👇
Ah yes. The divine VIP pass.
Likud MK Hanoch Milwidsky has generously explained the rules:
“We are not like everyone else, and that is why the laws that apply to everyone else do not apply to us.”
How convenient. Other countries get Geneva Conventions, occupation law, and the tedious little requirement not to treat an entire people as a disposable backdrop. Israel, apparently, gets a celestial exemption form. Blessed. Chosen. Special. Please hold your applause while the settlements expand.
Diplomats can keep talking. Courts can keep issuing opinions. Human rights groups can keep counting the dead. None of it counts, you see, because the sources that matter are not “foreign things.” They are sacred. Which is a very elegant way of saying: the law is for you. Destiny is for us.
And the punchline writes itself. If Israel is not bound by the laws that bind everyone else, then Palestinians are not entitled to the rights that belong to everyone else. Self-determination? Cute. Equal protection? Adorable. An end to dispossession? Sorry, that would interfere with the land of miracles and virtue.
This is not statecraft. It is a theology of impunity with a flag on it. A doctrine that turns international law into optional reading and Palestinian life into a rounding error.
So by all means, keep calling it “complicated.” Keep pretending this is just security, just history, just a tragic misunderstanding. Meanwhile a governing-party lawmaker is on video saying the quiet part with a smile: the rules are for other nations.
Funny how “we are not like everyone else” always means someone else pays the price.
El revisionisme espanyol recicla els vells pamflets de l'absolutisme borbònic amb una barreja tòxica d'ignorància i cinisme. Desmuntem aquest fil de 4 piulades i aquesta apologia de l'ocupació militar i del dret de conquesta:👇
👉 Primer: La mentida del jurament de Felip V i el fals cop d'Estat. És cert que el Borbó va jurar les Constitucions el 1701, però ho va fer per pura necessitat estratègica militar i va començar a vulnerar-les contínuament amb contrafaccions gairebé l'endemà. L'aixecament català no va ser cap rebel·lió il·legítima, sinó l'aplicació estricta del dret: quan el rei trenca el pacte constitucional i actua com un tirà, els ciutadans tenen el dret i el deure de defensar les lleis. El Pacte de Gènova de 1705 no va ser cap cop d'Estat, sinó un tractat internacional sobirà entre Catalunya i Anglaterra. I sobre el suport institucional: la Generalitat, el Consell de Cent i el Braç Militar van ser precisament qui van encapçalar la resistència fins a l'últim alè l'11 de setembre de 1714.
👉 Segon: El menyspreu cap a les Constitucions de Catalunya. Titllar el nostre corpus jurídic de simples privilegis medievals és d'un analfabetisme històric indignant. Les Constitucions catalanes articulaven un dels sistemes de dret públic més avançats d'Europa. Establien el pactisme (el rei no podia legislar ni recaptar impostos sense l'aprovació prèvia de les Corts catalanes), la separació de poders i garanties de drets civils immenses com la inviolabilitat del domicili, molt abans de les teòriques constitucions liberals modernes. Eren l'arquitectura d'un Estat sobirà, no una llista de favors reials.
👉 Tercer: L'eufemisme de la pacificació. Dir que Felip V va pacificar Catalunya és un insult deliberat a la memòria dels nostres màrtirs. La pacificació va consistir en pur terrorisme d'Estat: execucions massives, presons inhumanes on generals com Antoni de Villarroel o Joan Baptista Basset es van podrir literalment, i la barbàrie d'esquarterar el general Moragues, penjant el seu cap en una gàbia al Portal de Mar durant dotze anys per aterrir la Nació. El Decret de Nova Planta català s'imposa obertament pel just dret de conquesta i el poder absolut del monarca, liquidant tota la nostra estructura jurídica a sang i foc.
👉 Quart: El gran mite de la prosperitat econòmica borbònica. Afirmar que vam créixer gràcies als Borbons és l'estadi superior de la infàmia colonial. El Cadastre no va ser cap mesura de progrés, va ser un sistema de saqueig brutal dissenyat específicament per arruïnar els catalans i obligar-los a pagar l'exèrcit d'ocupació. Si Catalunya va ressorgir econòmicament al segle XVIII va ser exclusivament per l'esforç titànic i la tenacitat de la seva societat civil, dels nostres pagesos, artesans i comerciants, i sempre malgrat la maquinària asfixiant de l'Estat absolutista espanyol, que només buscava l'extracció de riquesa.
Ens vau arrabassar la sobirania, les institucions i les llibertats constitucionals per la força de les armes, i ara preteneu que us donem les gràcies i en diguem pacificació i justícia. No hi ha prou manipulació per esborrar el dret de conquesta ni la nostra memòria històrica. ⚔️📜
Dir que Rafael Casanova va ser un traïdor és una de les manipulacions històriques més perverses i tòxiques que arrosseguem. I el pitjor del cas és que, sovint, aquest revisionisme indocumentat es repeteix des d'alguns sectors del mateix independentisme, devorant els nostres propis referents i deslegitimant la nostra història d'Estat.
Anem als fets. El matí de l'11 de setembre de 1714, amb les tropes borbòniques entrant a sang i foc a Barcelona, Rafael Casanova no es va quedar amagat en un despatx. Com a Conseller en Cap i màxima autoritat civil, va assumir la responsabilitat més extrema: va agafar el penó de Santa Eulàlia, el símbol sagrat que només trepitjava el carrer quan la ciutat estava en perill de mort, i va liderar un contraatac desesperat al bastió de Sant Pere. Allà, a primera línia de foc, va caure greument ferit d'un tret a la cuixa.
Acusar de covardia o traïció el dirigent civil que va vessar la seva sang a les barricades defensant les nostres Constitucions és d'una ignorància temerària.
D'on surt, doncs, la llegenda negra? Del fet que va sobreviure. Un cop consumada la derrota, i sabent que la maquinària borbònica incompliria els pactes de capitulació per arrasar amb tot, l'entorn de Casanova va falsificar el seu certificat de defunció per salvar-lo d'una execució segura. El van treure d'amagat de la ciutat i el van ocultar a la finca del seu fill a Sant Boi de Llobregat, on va viure en la més estricta clandestinitat.
Si comparem la seva sort amb la d'altres herois d'aquella gesta, és cert que els destins són diferents, però això té una explicació històrica i militar. Felip V va desfermar una venjança implacable, gairebé obsessiva, de manera immediata contra l'alt comandament militar, als quals culpava directament d'haver allargat el setge fins a l'últim alè.
El general Josep Moragues va ser executat brutalment, arrossegat, esquarterat, i el seu cap va penjar en una gàbia al Portal de Mar durant dotze anys com a avís a navegants. El comandant suprem Antoni de Villarroel i el general Joan Baptista Basset van ser tancats en condicions inhumanes a masmorres com les de Segòvia o Hondarribia. Tots dos van morir rebentats per les tortures i la insalubritat just quan el Tractat de Viena de 1725 n'obligava l'alliberament. El general Antoni Desvalls, que no va capitular mai, va continuar la lluita i va morir a l'exili a Viena el 1724.
Casanova es va salvar de la gàbia o de la masmorra precisament perquè la seva condició d'autoritat civil donada per morta li va permetre caure en l'anonimat just a temps. Quan cinc anys més tard va poder recuperar el seu nom i la seva professió, va ser exclusivament per l'amnistia de 1719, una decisió tàctica forçada per la Guerra de la Quàdruple Aliança per evitar una nova revolta catalana, no per cap pacte de traïció amb la monarquia.
Sobreviure a una repressió brutal falsificant la teva mort no et fa cap traïdor, et fa un supervivent.
En qualsevol país amb Estat i autoestima, la història del màxim líder civil malferit en combat, amagat i donat per mort, compartiria l'Olimp de l'èpica nacional amb la noblesa irreductible d'un Moragues, un Villarroel o un Basset.
Nosaltres, mancats de superproduccions pròpies que gloriïn els nostres mites, de vegades preferim escopir sobre la memòria dels qui van donar-ho tot per la terra.
Els herois de 1714 ens van llegar la legitimitat d'uns drets constitucionals que mai van ser derogats legalment, per tsnt vigents, només esclafats per les armes.Honorar i restituir la seva memòria, sense complexos ni llegendes negres, és el pas previ i indispensable per restituir l'Estat de dret més antic d'Europa. 📜⚔️
Queda una hipótesis que encaja con la ventana temporal Y con quién cae: la IA generativa.
Quienes NO la usan para resumir o redactar puntúan +20, también descontando el nivel socioeconómico.
Y quienes más la usan son los de ISEC alto, justo los que más caen.
(1) Castellanismes acceptats:
🔹En acceptar-se castellanismes i fer-se normatius (cosa que, malauradament, sembla que a l’@iec li agrada fer sovint, fent la gara-gara als defensors del català light o català castellanitzat), molts catalano-parlants deixen de fer servir ...
The most important political sentence of the last sixty years was not in any speech.
It was in a memo.
The Powell Memo. 1971. Written by Lewis Powell, two months before Nixon appointed him to the Supreme Court.
A direct, explicit call for American corporate interests to systematically invest in reshaping political cultur: universities, media, courts, think tanks, to counter what Powell saw as a threat to the free enterprise system.
What was the threat?
People asking questions about whether the system was fair.
That's it.
Not communism. Not foreign subversion.
Citizens, including many in the working class, beginning to interrogate the structure.
The response was a coordinated, generational, extraordinarily well-funded effort to reshape the intellectual and media environment so that those questions would seem radical rather than reasonable.
It worked.
The questions that were mainstream in 1971, about corporate power, about inequality, about who the economy serve, became "socialist" by 1991.
The Overton window moved.
Not by accident.
By investment.
By the specific, studied effort of people who understood that an awake working class asking structural questions was the only thing they actually needed to fear.
@VeuCat Sí, sí.
Tens raó que els catalans som uns cabrons de cap a peus: perquè jo quan vaig a l'autobús no paro de pensar-ho de la gent que tinc al voltant. I dels companys de feina. I dels polítics catalans, no cal dir-ho. I de la mare que em va parir.
Il·luminat.
La CIA: «El régimen de Franco es demasiado corrupto e incompetente para recibir un programa de ayuda económica»
Un documento de los servicios de inteligencia de los Estados Unidos muestra las diferentes objeciones que se pusieron sobre la firma de acuerdos con el régimen franquista y pone en duda la entrega de ayuda económica por la corrupción del sistema de la dictadura.
Los Pactos de Madrid fueron firmados en septiembre de 1953 y establecían que Estados Unidos instalarían 4 bases militares en España a cambio de ayuda económica y militar. Ese dinero que entró en España fue una especie de Plan Marshall que tuvo como consecuencia que se paliara en parte el hambre que aún se pasaba en España tras la posguerra. Mucha gente aún recuerda la leche en polvo y el queso de bola de los americanos.
Sin embargo, esos acuerdos estuvieron en serio peligro tras la entrega por parte de la Agencia Central de Inteligencia (CIA) de un informe en el que desaconsejaba al presidente Truman la firma de esos acuerdos y la entrega de cualquier ayuda económica. Ese informe que es demoledor y que muestra que el franquismo, además de un régimen basado en la represión, la tortura y los asesinatos, era un verdadero nido de corrupción.
El documento de la CIA, fechado el 11 de julio de 1951, indica lo siguiente: «El régimen de Franco es administrativamente demasiado corrupto e incompetente para recibir un programa de ayuda económica. Creemos que Franco no permitirá una supervisión de los Estados Unidos del programa».
El resto de informe son objeciones de tipo militar y político. Entre ellas destaca cómo la CIA destapa la estrategia de Franco de hacer ver que ya no era hostil hacia los vencedores de la Guerra Mundial cuando, en realidad, el dictador seguía odiando a los aliados: «Los aliados de Estados Unidos verán con extrema acritud cualquier entrega de dinero a España. La hostilidad de Franco hacia los aliados de Estados Unidos está disminuyendo, pero lentamente».
Más allá de las objeciones militares que expone la CIA, el informe es importante por el hecho de que es un reconocimiento de cómo el régimen franquista, en tan sólo 12 años desde su victoria en la guerra provocada por el golpe de Estado que dieron los militares en 1936, ya era conocido mundialmente por su corrupción, hecho que pudo haber frenado otras ayudas económicas internacionales que diferentes organismos estuvieran dispuestos a dar a España.
Si esa ayuda de los Estados Unidos no hubiera llegado a España, el hambre hubiera tardado muchos años más en eliminarse, no se hubiera producido el desarrollo económico de los años 60 y el país no habría alcanzado el nivel de industrialización que permitió que se generaran millones de puestos de trabajo en zonas como Cataluña, Madrid o Euskadi.
"200 catedráticos internacionales exigen a Sánchez e Illa la liberación inmediata de P. Hasel
Académicos de más de 100 universidades de 24 países denuncian la“vergonzosa anormalidad democrática”que supone mantener encarcelado al rapero"
#MonarquíaAlExilio
https://t.co/DXePSY2D4R
La mort de Carles Vilajosana no pot quedar atrapada entre dues màquines de construir relat que ja coneixem massa bé. Una, la que converteix qualsevol crim en munició immediata. L’altra, la que converteix qualsevol pregunta incòmoda en odi, extrema dreta o soroll que cal apagar. Entremig hi ha un home mort, una família trencada, una ciutat tocada i un país que fa massa temps que acumula senyals de desordre.
No cal mentir sobre els fets per dir que hi ha un problema. I tampoc no cal amagar el problema per no semblar segons què. Si els detinguts són nascuts a Catalunya, es diu. Si hi ha antecedents, falles de control, por als carrers, barris degradats, menors armats i una creixent impunitat, també es diu. La veritat no hauria de dependre de quin relat perjudica més o menys cada partit.
El món mediàtic ha corregut molt a vigilar el discurs. Alguns mitjans semblen més obsessionats a decidir què pot pensar la gent que no pas a entendre per què tanta gent ja no compra el relat tranquil·litzador. Quan una ciutat plora un assassinat i la primera preocupació és administrar el marc moral, alguna cosa fa pudor. No tot malestar popular és feixisme. De vegades és cansament acumulat d’un país que nota que les coses se li escapen.
El món polític institucional tampoc no pot limitar-se al minut de silenci, la condemna solemne i la paraula cohesió repetida com un amulet. La cohesió no es decreta. Es construeix amb ordre, seguretat, llengua comuna, barris vius, escola que funciona, autoritat i responsabilitat. Si només invoques convivència quan tot esclata, el que estàs defensant no és la convivència, sinó la comoditat de no haver actuat abans.
Catalunya no pot mirar aquests fets només com un problema penal, policial o social. També són símptomes d’un país que ha perdut capacitat d’ordenar-se. Quan no governes fronteres, demografia, escola, llengua, seguretat, urbanisme i model econòmic amb una idea clara de poble, acabes gestionant conseqüències. I després, quan la gent té por o ràbia, li demanes serenor des d’un faristol.
Això no va de criminalitzar col·lectius sencers ni de convertir l’origen en condemna. Va de negar-se a acceptar que Catalunya sigui una administració que absorbeix desordre, precarietat, desarrelament i violència mentre els responsables només discuteixen quin relat els convé més. Un país seriós protegeix la seva gent, diu la veritat i posa límits. Sense histèria, però sense anestèsia.
Carles Vilajosana mereix justícia. Manresa mereix respostes. I Catalunya mereix una política que no tracti els seus morts com a material de campanya ni el seu malestar com una patologia moral. Entre la consigna bruta i el silenci institucional hi ha una posició molt simple. Mirar els fets de cara i tornar a posar el país, els catalans, la catalanitat i la seva continuïtat al centre.
@Exojo No deixa de sorprendre un detall... ¿En 45 anys d'anar cada setmana al camp no et vas assabentar d'allò que el Barça és més que un club? ¿I no et vas arribar a plantejar mai que alguna cosa tindria a veure amb la catalanitat o la resistència del poble català?
@Exojo La sensació deu ser semblant a la d'haver passat mitja vida tenint cura de les escales d'una església, i un bon dia adonar-te que era un temple budista.
Espero que hagis fruït el futbol, però no anava d'això la pel·lícula. I no t'indignis amb el club, sinó amb tu per ignorar-ho.