Alegre cuando no estoy serio; siempre pensando; siempre observando; me gusta compartir y soy con quien es; me gusta mi país y lucho por el desde mi trinchera
I have missed more than 9,000 shots in my career. I have lost almost 300 games.
26 times I have been trusted to take the game's winning shot and missed.
I have failed over and over and over again in my life, and that is why I succeed.
—Michael Jordan
Nunca conoció lo que era crecer con sus padres.
Quienes lo sacaron adelante fueron sus abuelos.
De niño jugaba fútbol con chicos más grandes. Siempre regresaba a casa lleno de raspones y llorando del dolor. Los demás se burlaban de él.
—Ahí va otra vez con su abuelita...
En portugués, "abuelita" se dice Vozinha.
El apodo nació como una burla.
Él lo odiaba.
Con los años dejó de intentar quitárselo. Entendió que, si alguien merecía que llevara ese nombre en la espalda, eran las personas que lo habían criado.
El tiempo pasó.
Sus abuelos fallecieron antes de verlo cumplir el sueño por el que había trabajado toda su vida.
Pero él siguió.
Entrenó.
Cayó.
Volvió a levantarse.
Hasta que un día llegó al Mundial defendiendo la portería de Cabo Verde.
Jugó el partido de su vida.
Detuvo disparos imposibles, sostuvo a todo un país y, cuando el árbitro pitó el final, no celebró.
Se desplomó sobre el césped y rompió a llorar.
Después explicó por qué.
"No lloro por el partido. Lloro porque mis abuelos ya no están aquí para verme."
Hay victorias que no se disfrutan completas.
Porque la única mirada que uno quería encontrar en la tribuna... ya no está.
Y eso fue exactamente lo que sintió Vozinha.
Esto es espectacular como se movió Marruecos defensivamente. Esto se entrena. No es aleatorio. Tremendo bloque corto defensivo. Imposible de entrar sin alguna magia o pase filtrado con extrema exactitud. Por eso Brasil se la pasó lateralizando.
Do not use your energy to worry. Life is too short to worry about stupid things.
Have fun. Fall in love. Regret nothing and do not let people bring you down.
Study, think, create and grow. Teach yourself and teach others.
—Professor Richard Feynman
Esta obra es un fragmento o versión detallada de uno de los temas más célebres de Johan Christian Clausen Dahl, considerado el padre de la pintura paisajista noruega y una figura clave del Romanticismo alemán junto a su amigo Caspar David Friedrich.
Captura la silueta de la ciudad de Dresde a orillas del río Elba bajo la mística luz nocturna. Dahl vivió gran parte de su vida en esta ciudad.
Contrasta la majestuosidad de la arquitectura (como la icónica cúpula de la Frauenkirche) con la inmensidad de la naturaleza y el cielo nublado.
El uso del claro-oscuro crea una atmósfera melancólica, pacífica y profundamente espiritual, típica del paisaje romántico de la época.
A diferencia del misticismo más abstracto de Friedrich, Dahl aporta un enfoque más naturalista y detallado en las texturas del agua y las nubes.
“Qui pugui fer, que faci”
Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud.
Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur.
I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors.
I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit.
Per això aquests dies han estat tan sorprenents.
La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció.
I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir.
En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar:
“Quien pueda hacer, que haga.”
Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa.
Vol dir deixar d’esperar permisos.
Vol dir assumir responsabilitats.
Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són.
El ciutadà que parla per defecte en català.
L’empresari que crea una empresa.
L’investigador que impulsa un projecte.
El professor que forma millor els seus alumnes.
L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel.
L’enginyer que resol un problema.
La periodista que explica les coses amb honestedat.
El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir.
Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món.
Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias.
Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies.
Potser és el recordatori que encara hi som.
Que el país continua ple de gent capaç.
Que encara existeix energia, talent i vocació de servei.
Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva.
I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat.
Qui pugui fer, que faci.
There is no more iconic stadium at this tournament than Mexico’s hulking Estadio Azteca, which has hosted Pelé, Maradona and generations of terrified American players.
Read more: https://t.co/uvis3ys1gl