És cert que els primers dies semblava més senzill, llei de vida com diuen. Però passar per l’habitació i veure la seva porta oberta a primera hora del matí fa que el cor es faci més petit
El poble té unes instal·lacions públiques que en principi sembla que ofereixi, però NO és així, ja que sembla que els fa mandra fer les gestions que això suposa. Què està passant?
@ERCAltafulla @AlternAltafulla @JxAltafulla
Com pot ser que en 20 hores una persona vagi de Florència a Portbou en tren quan havia d’anar a Siena i aparegui penjada d’un pi a 1000km de ca seva? Clarament no és un suïcidi #CrimsPortbouTV3
Casos d'alumnes amb trastorns alimentaris a les aules d'educació primària i seguim sense tractar aquesta qüestió com una urgència, quan es una urgència d'unes magnituds enormes.
Arribem + de 2h tard a Torredembarra, després de baixar del tren en un túnel, esperar 1h en el prat per agafar un tren en direcció st.vicenç i allí agafar un altre que pari al poble. Encara no he dinat 🤌🏻
La vida no para de regalar-me plot twists i jo ja no puc més. Vull ser com una pel•lícula romàntica amb un final feliç que has vist venir des de l’inici. Encara que sigui només una estona 🙏🏻
si has de recórrer a fer broma sobre un col·lectiu oprimit del qual no formes part potser no ets tan divertit com creus, així com a resum d’aquests dies
Diumenge per primera vegada en 10 anys vaig repetir plat, uns macarrons i no vaig tenir remordiments. Avui i cada dia, seguim lluitant contra una societat que sotmet a la dona des del seu naixement a una crítica i un odi cap a ella mateixa que no para mai.
Hi ha un col·lectiu, del que formo part, que està molt pressionat socialment per fer una cosa que no ens agrada gens fer i que ens fa quedar com uns covards. No m'agrada pujar a cap atracció, em marejo, ho passo fatal i acabo aguantant jaquetes i bolsos. Visibilitzem-ho.
Tenim tot de famílies i penya obsessionada amb el real fooding i amb fer plats sense sucre i sense certs aliments i s’està normalitzant que les peques estiguin exposades a aquestes coses des de ben peques. Després ens sorprèn veure casos de TCA als 8/9 anys. L’estem cagant molt.
L’ombra de les reixes et pot fer creure que fa un mal dia mentre el sol et crida. I et sents tant impotent volent canviar la situació però no saps d’on treure les forces.
Trobo que en la marató no s’ha parlat prou de la precarietat de la seguretat social en l’àmbit de salut mental. He vist com noies havíen de deixar tractaments de TCA en l’àmbit privat perquè no se’l podien pagar. 👇🏻
En l’àmbit públic només les ingressaven per recuperar pes, sense ajuda psicològica. I això si només estaves en infrapes. Tot això ho dic des de la posició d’una noia blanca privilegiada, que gràcies als meus pares s’ha pogut pagar un tractament.