xauxa ||★||

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

Dèien que no ho aconseguiríem, que perdríem la subvenció i la possibilitat de dotar els nostres avis d'una residència com Déu mana.

Avui hem comprovat que quan treballes de valent i et desvius per servir el poble, els miracles flueixen.

Moltes gràcies a tots!

#GovernemRipoll

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

Per a uns, aquest discurs és feixisme... per a d'altres, és feminisme...

Tu que hi veus?

#SalvemCatalunya

[xauxa ||★|| @xauxa]

"el Procés va fracassar per la rendició dels seus propis líders... que van prendre, en els instants cabdals, les decisions de supervivència personal per davant de les decisions de la responsabilitat nacional"
https://t.co/OPDDpSJLdh

[Rubèn Novoa 💙 @rnovoa]

GAZIEL, 1939, Meditacions en el desert
XIRINACS, 1978, La traïció dels líders
NOVOA, 2017, La Colònia

Tres generacions deixant escrites les renúncies

📲 https://t.co/x7hfMjWVRS

[Rubèn Novoa 💙 @rnovoa]

Cal una operació de neteja institucional i alineament geopolític. Catalunya ha de deixar de ser una colònia gestionat per capatassos ineficients per passar a ser un soci mediterrani sobirà, pro-occidental, fiscalment solvent i lliure d'influències.

https://t.co/m9QuY2ABn5

[Rubèn Novoa 💙 @rnovoa]

La Sílvia @orriolsderipoll ja té el seu exemplar de La Colònia. De la traïció del 2017 a la rendició del processisme 💙

https://t.co/Or2OdYIjRI

[Donald @catalacatala]

Lewandowski amb l’estelada i Lamine amb una bandera d’una causa llunyana. La imatge no fa mal per la bandera en si, sinó pel mecanisme que deixa al descobert.

A Catalunya qualsevol causa del món troba de seguida una entrada noble, estètica, emocional. La causa catalana, en canvi, sempre ha de demanar torn, justificar-se, no molestar, no semblar massa seva.

El que cansa és aquesta mania catalana de convertir tots els espais propis en escenaris de moral universal. Sempre preparats per emocionar-nos amb qualsevol conflicte extern, sempre finíssims per entendre tots els pobles del món, sempre disponibles per patir per tothom. I quan toca posar Catalunya al centre, ai, compte, no ens passem, no fem lleig, no siguem massa nacionalistes.

Ens han educat tan bé que som capaços d’emocionar-nos per tots els pobles abans que mirar de cara el nostre. Una rua del Barça a Barcelona no hauria de ser un aparador global de causes. Hauria de recordar, sense demanar perdó, que aquí la nació pendent és la catalana.

[Donald @catalacatala]

NO COMBATEN HITLER, COMBATEN EL QUE HI HAVIA ABANS DE HITLER

L’antifeixisme actual ha estat degradat fins a convertir-se en una eina de sospita contra coses que no són feixisme, sinó condicions normals d’existència nacional. Aquesta és la tesi. Abans combatia Hitler, Mussolini, el partit únic, l’estat total, la violència política, la raça convertida en llei, la guerra com a destí i la comunitat nacional transformada en maquinària criminal. Ara, massa sovint, combat una llengua comuna, una cultura central, una homogeneïtat mínima, un poble recognoscible i una nació que no vol dissoldre’s. Ha passat de combatre la perversió totalitària de la nació a sospitar de la nació abans de ser pervertida.

Aquest és el gran engany. Hitler no va inventar l’homogeneïtat cultural, ni la llengua pròpia, ni la memòria compartida, ni el fet que un poble tingui una forma concreta i una continuïtat històrica. Tot això ja existia molt abans del nazisme i era viscut amb una naturalitat absoluta per gairebé qualsevol poble europeu. El que va fer el feixisme, i sobretot el nazisme, va ser convertir la nació en una estructura totalitària, racialitzada, militaritzada i criminal. Però una cosa és combatre aquesta monstruositat i una altra molt diferent és utilitzar-ne el record per embrutar qualsevol poble que vulgui continuar sent poble.

L’Europa que va derrotar Hitler no va sortir de la guerra dient que França havia de deixar de ser francesa, que Dinamarca havia de deixar de ser danesa o que Polònia havia de tenir vergonya de ser polonesa. Aquell món podia haver vist el feixisme real i, alhora, entendre que una nació tingués llengua pròpia, cultura pròpia, escola pròpia, memòria pròpia i una certa homogeneïtat interna. No ho vivien com una amenaça, sinó com la forma ordinària de la vida col·lectiva. La confusió ve després, quan el globalisme material, el mercat mundial, les migracions massives, la cultura cosmopolita i la moral de les elits converteixen aquella normalitat antiga en una cosa sospitosa, gairebé indecent, com si tenir forma fos ja el primer pas cap al crim.

Aquesta degradació no és innocent. Una paraula carregada de memòria tràgica ha estat convertida en un instrument de vigilància moral. Antifeixisme ja no serveix només per assenyalar el totalitarisme, sinó per aturar qualsevol defensa nacional massa clara. Si un poble parla de llengua comuna, sospita. Si parla d’homogeneïtat cultural, sospita. Si parla de continuïtat, sospita. Si parla de qui forma part del nosaltres, sospita. I així el debat queda tallat abans de començar, perquè ningú no vol ser col·locat al costat del monstre. El poder ho sap perfectament. No cal prohibir que un poble pensi com a poble. N’hi ha prou de fer-li sentir que pensar així és brut.

La hipocresia és que els estats forts continuen practicant cada dia allò que als pobles febles se’ls presenta com a pecat. França funciona en francès sense demanar perdó. Espanya funciona en castellà sense fer cap examen de consciència. Alemanya, Itàlia, Dinamarca o Polònia no es lleven cada matí preguntant-se si la seva continuïtat nacional és massa excloent. Tenen llengua d’estat, administració, escola, passaport, policia, frontera, relat i pressupost. La seva homogeneïtat es diu normalitat institucional. Però quan un poble sense estat vol reconstruir un centre propi, apareix el servei d’ordre moral del poder, molt valent contra els febles i molt prudent davant les grans màquines estatals.

La Unió Europea ha donat a aquesta operació una música elegant. No ha superat les nacions, ha blindat les que ja tenien estat i ha ensenyat a les altres a tenir vergonya de voler-ne un. França entra a Europa com a França, Espanya com a Espanya i Alemanya com a Alemanya, totes amb la feina nacional feta. Els pobles sense estat hi entren com a diversitat regional, patrimoni simpàtic, llengua minoritària, folklore administrable o problema intern. I quan algun d’aquests pobles vol deixar de ser postal i tornar a ser subjecte polític, se li parla d’obertura, convivència, pluralitat i responsabilitat. Paraules molt netes per dir-li que no molesti.

Catalunya és un cas gairebé perfecte d’aquesta degradació. Durant anys s’ha fet passar per maduresa democràtica la renúncia a reconstruir una homogeneïtat catalana, i s’ha fet passar per antifeixisme la vigilància contra qualsevol catalanitat amb conseqüències. Es pot defensar el català com a riquesa, com a patrimoni, com a emoció o com a cosa bonica. El problema comença quan es defensa com a norma, com a centre i com a llengua d’un poble que vol continuar existint. Llavors apareix la pudor fabricada, el gest de fàstic moral, l’acusació insinuada. No perquè hi hagi feixisme, sinó perquè hi ha nació abans de ser domesticada.

L’antifeixisme actual ja no combat Hitler. Combat allò que Hitler tampoc no va inventar. Pobles amb llengua, nació amb cos, cultures amb continuïtat i homogeneïtats sense les quals cap comunitat no sobreviu gaire temps. La seva degradació consisteix exactament en això, haver passat de combatre una maquinària criminal a vigilar les condicions normals d’existència dels pobles. I per això és tan útil al poder. Perquè els estats forts poden continuar fent nació cada dia, mentre els pobles petits aprenen a sentir-se culpables només de voler tenir forma.

[Isabel Castro @IsabelcastroG]

Les independències no tenen res a veure amb ser bones persones ni amb tenir raó.
Tenim dret a la independència perquè som Nació. I punt.
Ens la mereixerem quan tinguem més determinació que aquells que ens controlen i fem molts menys escarafalls “morals” que ells. Peti qui peti.

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

A mi la CUP no em farà fora del Fossar de les Moreres.

Però algun dia, Catalunya farà fora la CUP de les institucions.

S'accepten juguesques 😉

[Ramon Reig-Bolaño @ramonreig]

Crec que el pais ho valora perfectament, però els "porucs, mesells, traidors, virreis i titelles", faran l'impossible perquè ho oblidem, però no se' n sortiran. Gràcies @carlesrebassa per dir-ho tan clar a tots ells.

[Aura Moner @AuraMoner]

Illa demana la llibertat d’aquest individu i diu que l’han segrestat.

De veritat que el que passa a Catalunya és difícil de creure. Ja no és el deliri palestinista i l’antisemitisme contra la comunitat jueva, ara tenim el President donant suport a un presumpte terrorista.

[Enric Vila @enricvd]

@sanchezcastejon 3.- Els nazis castellans republicans https://t.co/rJyb7t36TK

[Sergi Maraña @SergiMaranya]

🤔 TV3, la televisió pública que etiqueta adversaris polítics.

Que TV3 presenti Aliança Catalana de manera reiterada com a “extrema dreta” no és una casualitat, ni una relliscada d’un redactor, ni una expressió improvisada d’un presentador. És una decisió editorial. I, com tota decisió editorial, té responsables.

El Consell de la Informació de Catalunya ho diu clarament: el tractament informatiu d’aquestes formacions és “una decisió editorial que correspon als responsables de cada mitjà”.

Per tant, la pregunta és directa: qui assumeix aquesta decisió a TV3?

Segons l’organigrama oficial de 3Cat, l’estructura informativa passa per Sigfrid Gras Salicru, director de Televisió; Alberto Calatrava González, responsable de l’Àrea d’Informatius; Clara Cabezas Monjonell, a la Direcció Adjunta; els editors en cap Laura Bernis Prat, Albert Mercadé Massó, Meritxell Ortiz Vilaseca, Josefina Penin Rodríguez i Xavier Rosiñol Martínez; i Medir Plandolit Casals, cap digital d’Informatius 3Cat.

Aquests noms no són anecdòtics. Formen part de l’estructura que decideix com s’informa, quins marcs s’imposen i quines etiquetes es normalitzen a la televisió pública.

Si TV3 considera que Aliança Catalana ha de ser presentada sistemàticament amb una etiqueta ideològica carregada, que ho expliqui obertament. Amb quins criteris? Amb quins informes? Amb quina ponderació? I amb quin dret converteix una classificació política discutible en un peu de foto permanent?

El Llibre d’Estil de 3Cat proclama que els seus informatius s’han de basar en “veracitat, rigor, imparcialitat i independència”. Però la imparcialitat no consisteix a repetir una etiqueta fins que sembli una veritat oficial. I el rigor no és aplicar un marc ideològic a uns partits mentre s’edulcora, es matisa o s’amaga el biaix d’altres opcions polítiques.

Aliança Catalana és un partit legal, democràtic, votat per ciutadans catalans i amb representació institucional. Pot ser criticat, fiscalitzat i qüestionat com qualsevol altre partit. Però la televisió pública no hauria d’actuar com un actor polític més, ni convertir els Telenotícies en una sala de qualificacions ideològiques.

Si Sigfrid Gras, Alberto Calatrava, Clara Cabezas i els editors en cap dels Informatius defensen aquest criteri, que el facin públic i el sotmetin a escrutini. I si no és cap criteri, sinó una inèrcia ideològica instal·lada a la redacció, encara és més greu.

TV3 no és propietat dels seus directius, ni dels seus redactors, ni dels partits que controlen les institucions. La paguem tots els catalans. També els que voten opcions que incomoden el sistema.

Una televisió pública que etiqueta adversaris polítics en lloc d’informar amb neutralitat no està fent periodisme: està fent relat.

[Aura Moner @AuraMoner]

Això no és un President de la Generalitat. Parla com un activista pro-Hamàs.

“Segrest?”Han estat detinguts pels seus vincles amb organitzacions terroristes i per obstaculitzar la navegació d’un mercant que anava a Israel, ambdues coses contràries al dret internacional i marítim.

[Sílvia Orriols @orriolsderipoll]

Vox diu que el castellà és llengua pròpia de Catalunya perquè és l'idioma matern de molts dels habitants del Principat...

I l'àrab és la llengua materna de molts ciutadans amb dni espanyol... així doncs hem de concloure que l'àrab és una llengua pròpia d'espanya?

🤔

[ACAI @ACAI_cat]

Mentre Barcelona continuï essent un bressol de l’antisemitisme i les institucions catalanes facin de beneits útils de l’islamofeixisme, Israel no ens ajudarà, per més ganes que n’havia tingut fa uns anys.

[Aura Moner @AuraMoner]

Illa ha donat la Creu de Sant Jordi a algú que justifica la matança i el segrest de jueus del 7 d’oct. Inclús de civils, amb el rotllo que els israelians són tots militars.

Repugnant.

@salvadorilla ets un fdp antisemita. Quin server destacat a Catalunya ha fet aquest senyor?

[Oriol Gès @oriolges]

Somriures i complicitat amb @salvadorilla, assenyalaments i odi contra @orriolsderipoll.

@JuntsXCat ha passat del “ni oblit ni perdó" a fer costat al virrei del 155.

Vergonya!

#SalvemCatalunya

[Donald @catalacatala]

QUÈ ÉS AQUEST MALESTAR?

Hi ha un malestar difícil d’explicar perquè no neix d’una sola escena, ni d’un sol fet, ni d’una sola persona. Neix d’una acumulació. Camines pels carrers del teu país i, sense que passi res d’extraordinari, notes que alguna cosa s’ha desplaçat. Els sons, les cares, els comerços, les llengües, els gestos, els codis. Tot pot semblar normal des de fora, però per dins hi ha una sensació estranya. Com si el lloc continués portant el mateix nom, però hagués perdut una part del seu rostre.
No és que tot hagi de ser igual que abans. Cap país viu congelat. Cap poble existeix sense canvis. Però una cosa és el canvi que una comunitat assimila des del seu centre, i una altra és el canvi que li desfà el centre. El primer pot enriquir. El segon desorienta. I el que molts catalans comencem a sentir no és incomoditat davant la diferència, sinó desubicació davant la pèrdua de continuïtat.

Aquest malestar apareix quan la llengua pròpia deixa de ser la respiració natural del carrer. Quan parlar català sembla una interrupció en lloc d’una normalitat. Quan entres en un establiment del teu barri i ja no saps si el país hi serà reconegut. Quan l’espai públic continua sent administrativament català, però cada vegada menys culturalment català. És una sensació subtil, però persistent. No et fan fora amb una ordre. Simplement el lloc deixa de respondre’t com a casa.

I això és el que costa dir sense que et vulguin caricaturitzar. El català no pateix perquè odiï ningú. Pateix perquè veu com el seu món es desfà sense que gairebé ningú li permeti anomenar la desfeta. Se li diu que tot és diversitat, que tot és normal, que tot és inevitable, que tot és progrés. Però el cos sap coses que els discursos amaguen. I el cos d’un poble també nota quan la seva terra deixa de tenir-lo com a centre.

La desubicació existencial és aquesta. Ser de casa i començar a sentir-te visitant. Caminar pels carrers que haurien de confirmar-te i notar que cada cop et retornen menys. Veure que el país no desapareix com desapareix una bandera cremada, sinó com desapareix una olor, un to, una manera de saludar, una llengua que abans donava forma a la vida comuna. No és una explosió. És una substitució lenta de la familiaritat per l’estranyesa.

Per això aquest malestar no és una anècdota emocional. És un símptoma nacional. Un poble necessita reconèixer-se en la seva terra. Necessita que la seva llengua, els seus codis i la seva memòria no siguin una presència residual, sinó l’ordre natural del lloc. Quan això es trenca, la ferida no és només política. És existencial. Perquè no perds només poder. Perds món.
Ens han volgut fer creure que sentir això és sospitós. Que trobar a faltar el rostre propi del país és una forma de tancament. Però no hi ha res més humà que voler viure en una terra que encara et parli amb la veu del teu poble. No hi ha res més natural que voler que casa teva continuï semblant casa teva.

Què és aquest malestar, doncs? És la consciència encara confusa d’una despossessió. És el moment en què el català mira el seu carrer i entén, potser sense paraules, que el conflicte ja no és només institucional, ni lingüístic, ni electoral. És molt més profund. És la lluita perquè la terra catalana continuï sent un lloc on el poble català pugui reconèixer-se, viure i continuar.

[Isaac @isaacrrr7]

¿Podemos alcanzar los 500 "FK Palestine"?