De fet, no sou res ni sou ningú per a usar el nom “catalana” per a nomenar el vostre cau de colons irredemptistes castellans. Amb les vostres apropiacions culturals feu un ridícul tan patètic com si Donald Trump rebategés el seu partit com a Sioux. Ni ser el que sou sabeu ser.
Els espanyols no sou res, ni sou ningú per a estossegar, respirar o gesticular sobre què hem de fer els catalans en cap àmbit i, encara menys, amb els nostres clubs, les nostres vides i el nostre país.
LA MATEIXA ESCENOGRAFIA DE SEMPRE
El que va passar amb el noi d’Elx podia haver obert una esquerda de debò. Un català agredit mentre duia una estelada, una reacció espontània de ràbia, gent que de cop torna a sentir que l’Estat continua sent l’Estat i que nosaltres continuem sent nosaltres. Hi havia material perquè aquella indignació escapés del guió habitual.
I ha durat ben poc.
Com tantes altres vegades, els mateixos actors que fa anys que administren políticament el catalanisme han corregut a posar-s’hi al damunt. L’estelada torna al centre, Laporta beneeix el gest, ANC i Òmnium hi entren, Junqueras apareix al Camp Nou, els partits s’hi afegeixen i, gairebé sense adonar-nos-en, una reacció que podia haver estat nacional torna a quedar encapsulada en el llenguatge, els símbols i els actors del Procés.
No dic que ningú hagués planificat l’agressió ni que la indignació sigui fingida. Seria absurd. Dic que quan apareix una energia catalana que no controlen, les estructures existents procuren conduir-la cap als llocs que sí que saben gestionar. Estelades. Manifestacions. Minut 17.14. Crides a omplir estadis. Unitat. Mobilització. Onze de Setembre. Tornem-hi.
I això arriba just quan fa setmanes que ens parlen de recosir, recuperar transversalitat, tornar a fer pinya i retrobar l’esperit d’aquells anys.
L’incident d’Elx els ha proporcionat allò que els faltava, una emoció real, una imatge forta i un símbol compartit amb què tornar a posar en marxa la mateixa maquinària.
El més trist és que el catalanisme processista és extraordinàriament hàbil transformant ràbia en litúrgia. Una agressió de l’Estat pot acabar convertida en deu mil estelades, una fotografia de Junqueras, quatre discursos solemnes i una mica més d’ambient per a la Diada. I al final tothom se’n torna a casa amb la sensació que Catalunya ha respost.
Però què ha canviat?
Quin poder català s’ha creat arran d’Elx? Quina estructura pròpia tenim avui que no teníem abans? Quina capacitat nova tenim per protegir el següent català a qui l’Estat decideixi passar per sobre?
Cap.
Aquesta és la cooptació que em preocupa. I que és una estrategia vella. No que apareguin estelades. Tant de bo n’hi hagi moltes. El problema és que una vegada més una reacció nacional acaba reconduïda cap a una expressió processista, administrada pels mateixos actors, dins dels mateixos rituals i sense sortir ni un mil·límetre del terreny polític que ja sabem on porta.
Fins i tot la ràbia ens l’acaben convertint en escenografia.
I després ens preguntarem per què, quan arriba l’hora de manar, continuem tenint moltes banderes i tan poc poder.
Ho veieu, o no?
Si no saps què contestar-los, no entens què significa el Barça. No saps la profunda relació que té amb la catalanitat i el catalanisme i no saps per què el considerem més que un club. No dubto que t’agradi com juguen i que, essent nascut a Barcelona, formi part de la teva història, però el teu afecte és superficial, una mica com confondre el desig sexual amb l’amor. I si tu no ho entens, menys ho entendran els teus fills.
Mitja hora abans del número simbòlic que ja ens han preparat els vigilants del camp, passo per recordar que la nostra única victòria d’aquesta setmana és que un noiet dels nostres, tornant els cops i dient «per aquí no hi passo», ha sigut suficient per descontrolar tot el teatret de putxinel·lis de la Catalunya oficial.
La comèdia de fer veure que vivim a Dinamarca quan tothom sap que vivim en un país ocupat, amb una democràcia només per als castellans. Com si aquí no passés res, mentre tots es fan els innocents fent veure que l’èxit de la selecció de futbol dels espanyols —l’única permesa— no és la seva millor arma d’assimilació, ara que ja no ens poden fer el de sempre perquè han trobat el gust a ser europeus com nosaltres.
I, quan passi l’afer, recordeu que els vigilants del camp, des del minut u, ja ens l’han estat reconduint: canviant la bandera catalana per l’estelada, la descolonització per la llibertat d’expressió i el nacionalisme per les lluites compartides i les ideologies.
El mateix de sempre, per apartar-nos del poder i de la política, per entendre’ns.
Els catalans de dretes, els d’esquerres, els de centre; els creients, els escèptics; els prudents, els ferms; científics, mestres, cuiners, joves, mares, avis i pagesos...
TOTS som i serem aquí, bastint la Nació:
https://t.co/tNcOk1d9W9
Un article que 3 anys després, encara és + rellevant. Diana Coromines: "El secret q compartien masovers i ocupants: rematar per baix el q les forces d’ocupació no havien aconseguit tancar des de dalt. És el pacte de silenci més ben guardat del franquisme."
https://t.co/04mTsa12vR
JUANA DOLORES I EL BUIT DE LA CULTURA CATALANA
Juana Dolores, @juanadolorex no és el problema. És el símptoma. I per això fa més mal. No ve de fora a atacar el català amb el menyspreu còmode de l’espanyolisme habitual. Ve de dins. Ha estat premiada, llegida, entrevistada, programada i celebrada per una part del mateix sistema cultural català que ara fa veure que no sap què fer amb el monstre que ha ajudat a fabricar.
El seu gest és molt clar. Fa servir el català com a matèria del seu personatge, però quan el català apareix com a llengua d’un poble real, amb lleialtats, ferides i exigències nacionals, aleshores li pesa. Li serveix com a llengua d’obra, d’escena, de singularitat i de capital simbòlic. Però si el país no li riu prou la gràcia, arriba l’amenaça de deixar-la. La llengua d’un poble ocupat convertida en termòmetre del seu estat d’ànim.
Criticar la cultura catalana oficial és legítim. Sovint aquesta cultura és endogàmica, poruga, classista, subvencionada i capaç de confondre mediocritat amb patrimoni si ve amb el segell correcte. Però una cosa és clavar una bufetada a aquest món i una altra és posar-hi nació després. Juana Dolores no hi posa nació. Hi posa ella. El seu cos, la seva classe, el seu ressentiment, el seu glamur, la seva litúrgia revolucionària i la seva necessitat de ser el centre de l’escena.
Juana Dolores no nega Catalunya. Se l’apropia. No nega el català. El subordina. No nega la nació. La converteix en material estètic, en camp de batalla personal, en decorat tràgic, en peça d’una performance política on Lenin, la Moreneta, l’odi de classe i el jo acaben ocupant el lloc que hauria d’ocupar el poble català.
Les reaccions encara retraten més el país. L’espanyolisme somriu, perquè una artista catalana dient que potser deixa el català per culpa dels indepes és munició perfecta. El món cultural català s’excita, perquè veu en ella joventut, barri, classe, sexe, comunisme, violència verbal i una catalanitat aparentment nova. I una part del catalanisme cau a la trampa de discutir-li l’origen o la legitimitat, regalant-li exactament el paper que vol representar.
La pregunta no és si Juana Dolores és catalana. Aquesta és la distracció. La pregunta és què fa amb la catalanitat. I el que fa és ocupar un buit. El buit d’una cultura catalana que ja no sap defensar-se sense demanar disculpes, que té pànic de semblar massa nacional, massa antiga, massa identitària, massa burgesa, i que acaba agenollada davant qualsevol que li escupi a la cara amb prou talent.
Juana Dolores és possible perquè el país ha perdut centre. Una nació forta pot suportar perfectament una artista incòmoda, excessiva, contradictòria o teatral. Una nació feble acaba discutint si ha de donar-li les gràcies perquè l’insulta en català. I això, més que cap declaració seva, és la veritable decadència. No Juana Dolores. El país que encara no sap distingir entre una artista que fa servir Catalunya com a material i una cultura que serveix el poble català.
@catalacatala@Meritxelllavall Efectivament. Per exemple, aquí es fan reguitzells eterns de likes (que queden sempre ocults) però, en canvi, escasses republicacions (que són públiques), en proporció.
Si la gent ja no s'atreveix ni tan sols a republicar, ja no diguem implicar-se més enllà...
Exacte. AC no cau del cel.
Apareix quan els partits del Procés deixen milers de catalans orfes després d’administrar la rendició. I ocupa aquest buit amb una fórmula molt rendible dins l’autonomia.
No reconstrueix el subjecte nacional català. Converteix el malestar dels catalans en mercat electoral.
👍👇
Rere aquesta violència hi ha més de 4 segles de promoció de l'odi vers els catalans, element fonamental pel manteniment del domini castellà sobre el nostre territori. Ells saben el que fan i perquè ho fan. Ara nomès falta que ho entenguem nosaltres, i que actuem en conseqüència.
⚠️Penso q és una estratègia de màrqueting polític molt ben calculada:
AC ha ocupat el buit polític q la traïció del mandat democràtic del RUI de l’1O per part de Junts, ER i CUP va deixar (“els orfes del procés”).
S’ha gestat durant l’última dècada dins el marc autonòmic.
(1/4)
Tal cual. Y la de insultos que he recibido yo por hablar catalán siendo cordobesa, que si reniego de mi tierra, que si traidora...
Está muy normalizado odiar lo catalán. Es envidia, atraso social y borreguismo. Ojalá esa España algún día salga de ese pozo de mierda.
L'autonomia és la gàbia perfecta:
Crea la ficció que son institucions catalanes dins la ment dels catalans, quan son administració espanyola. Crea la ficció a l'estranger que el poble català amb l'autonomia no li cal la independència. Crea una casta què impedeix l'alliberament.
No, no fem veure que el debat era si cal muntar guerrilla urbana. Això ho has portat tu per fugir del punt incòmode.
Parlàvem de tornar-s’hi quan l’Estat et vol reduït, humiliat i exemplaritzat. I això no vol dir substituir una estratègia nacional per quatre pedres al carrer. Vol dir trencar el paper polític que ens han assignat: rebre, denunciar, commemorar i esperar que uns líders que ja van fugir un cop ara facin el miracle.
També construeixes l’argument sobre una fe molt perillosa: que tot dependrà d’un govern que farà efectiva la DUI i d’un poble que simplement sortirà a defensar-la. Però aquest govern no apareix del no-res. I si el poble només existeix com a massa convocable quan els dirigents premen el botó, tornem a ser al mateix lloc. Poder nacional no és esperar l’ordre correcta des de dalt. És crear una cultura política que faci impossible tornar a fugir sense pagar-ne cap preu.
El nano d’Elx no és un programa d’independència. És un símptoma. La pregunta és si continuarem educant el país perquè accepti cada agressió com a greuge administrable o si començarem a entendre que un poble ocupat també ha d’aprendre a no deixar-se reduir tan fàcilment.
L’1 d’Octubre el poble ja va demostrar coratge col·lectiu, cert.
El que el vídeo d’Elx afegeix és la imatge d’un català que, davant la porra de l’ocupant, no es limita a rebre i plorar després. I això molesta perquè trenca el guió.
L’Estat vol catalans obedients o catalans apallissats que, en tot cas, desprès posen denúncies. El que no vol és catalans que comencin a entendre que la submissió també es desmunta físicament, simbòlicament i mentalment, en el mateix moment que et volen agenollat.
@peremayol@JordiIsernA@catalacatala No és senzillament que 'no van estar a l'alçada'. És que van decidir conscientment enganyar-nos.
No mereixen cap respecte. Cap. Mereixen reprovació i deshonor profunds (com a MÍNIM, i per dir-ho suau...)
@peremayol@JordiIsernA@catalacatala De tota manera, ara la responsabilitat ja és només NOSTRA.
Quan algú t'enganya una vegada, la responsabilitat és únicament seva. A partir de la segona vegada, la responsabilitat ja és només TEVA.
Cadascú tregui les seves pròpies conclusions.