Enric C.

[Enric C. @enriccal]

@catalacatala Un matis addicional, més que no voler votar el que votaves potser la por es que els altres que mai votaries si els votaran i aixó potser es troba més fort…

[Enric C. @enriccal]

@JordiMasFont @adriafontbofill Doncs per no se res, anys de pressó, 9 anys d’exili, CDRs encausats…
Ara ja estem entrenara, no?

[Enric C. @enriccal]

#onzeE3 per primer cop la nova generació sap què es poder. MBappe suplica i Lamine exigeix però els antibarça en diuen manca d’humilitat

[Donald @catalacatala]

El camí és aquest perquè ha passat exactament el que el règim vol evitar. Un català, un de sol, no va fer de víctima correcta. No es va limitar a rebre, caure, denunciar i esperar que algú li administrés la ferida. S’hi va tornar. I només cal mirar què ha passat després per entendre que aquell gest va tocar un nervi.

Aquest és un gest que obliga mitjans, partits, policia i aparell disciplinari espanyol a recol·locar-se. Perquè quan el català accepta el paper de víctima, el sistema sap què fer-ne. Quan s’hi torna, encara que sigui un sol noi, el guió s’esquerda.

I per això aquest és el camí. No plorar millor. No demanar explicacions amb més educació. No esperar que l’ocupant entengui res. Plantar-se fins que cada intent de reduir-nos els surti políticament, i nacionalment més car.

Ho veieu, o no?

[Ramon Berenguer lll @RBerenguerIII]

4.800 catalans ja hi estem d'acord. Et sumes a la iniciativa popular?

[Enric C. @enriccal]

L'anàlisi més brillant de l'article de Valtonic que diu coses molt certes, però Donald en rebla el clau definitiu, tocant el moll de l'ós. Donald, com ho fem?

[Donald @catalacatala]

He llegit l’article de VilaWeb sobre la necessitat d’acceptar el fill de puta que tenim al costat i, francament, em sembla molt més interessant pel que acaba demostrant sense voler que no pas per la tesi que pretén defensar.

L’autor parteix d’una idea que comparteixo bastant. Hem passat massa anys convertint les discrepàncies polítiques dins l’independentisme en judicis morals. No n’hi havia prou de voler la independència. També havies de pensar correctament sobre immigració, economia, feminisme, Europa, la CUP, Junts, ERC i una quantitat absurda de qüestions que no haurien de determinar si dos catalans poden treballar junts per alliberar el seu país.

Això ja és un pas important, perquè obliga a assumir una cosa que durant anys s’ha volgut esquivar. Una nació no és una ideologia. Si algun dia Catalunya s’allibera, ho farà amb catalans que pensaran coses que nosaltres detestem, amb gent que ens caurà malament i amb persones amb qui no aniríem ni a prendre una cervesa. Un moviment nacional seriós no pot exigir compatibilitat moral completa entre els membres del poble que pretén alliberar.

Però és just aquí on l’article comença a revelar les seves pròpies limitacions. L’autor parla tota l’estona del moviment independentista, de tornar-lo a unir, de recuperar confiança, de recuperar esperança. I jo crec que aquí encara arrosseguem una confusió molt més grossa. El subjecte que s’ha d’alliberar no és el moviment independentista. És la nació catalana. Un moviment pot dividir-se, desaparèixer, canviar de sigles o convertir-se en una coalició electoral. El poble que pretens independitzar hauria d’existir políticament abans i per damunt de tot això.

Per això potser portem massa temps fent-nos la pregunta equivocada. Com tornem a unir Junts, ERC, CUP, ANC, Òmnium, Aliança Catalana i tota la resta? Potser primer hauríem de saber quin és exactament el poble que s’ha d’alliberar, qui el forma i com s’organitza políticament al marge de les sigles que avui existeixen i demà potser no.

L’article també atribueix molt del fracàs a la fragmentació i a la incapacitat de posar-se d’acord. Segurament hi va influir. Però em sembla una explicació massa còmoda del 2017. No vam fracassar simplement perquè Puigdemont, Junqueras i la CUP no es suportessin prou o perquè faltés una bona reunió final. Vam arribar al moment de ruptura sense capacitat real de substituir l’Estat.

Hi havia Govern, Parlament, pressupostos, assessors, càrrecs, conselleries i tota la parafernàlia institucional d’una autonomia. Quan l’Estat va decidir exercir poder de debò, es va veure quina part de tot allò era nostra. Ben poca. Teníem administració autonòmica. No teníem poder nacional. I aquesta diferència és molt més greu que qualsevol guerra d’egos.

Per això em sorprèn també la nostàlgia per Junts pel Sí com aquell projecte guanyador. Guanyador en quin sentit? Electoralment, d’acord. Però si parlem d’alliberament nacional, potser hauríem de començar a distingir entre guanyar unes eleccions i acumular poder. Si després de guanyar arribes al moment crític i no pots sostenir ni la decisió que acabes de prendre, alguna cosa falla en la manera com mesurem les victòries.

La part de l’informe d’Europol encara em sembla més reveladora. Fragmentat, operativament feble i reduït sovint a activitats simbòliques. L’article es queda sobretot amb fragmentat. Jo em quedaria mirant una bona estona operativament feble.

Perquè aquesta és una pregunta molt menys agradable. Quina estructura independentista actual pot prendre una decisió i aconseguir que milers de persones l’executin? Quina pot assumir una funció que ara exerceix l’Estat? Quina té recursos propis, disciplina pròpia, una cadena de comandament pròpia, capacitat de resistir una ordre espanyola? Quina sap fins i tot quin poble representa?
Podem tornar-nos a estimar moltíssim i continuar sense tenir res d’això.

I llavors arriba Aliança Catalana, que és on l’article gairebé es desmunta tot sol. Després de dedicar pàgines a explicar que hem de deixar de convertir les diferències polítiques en judicis morals, l’autor arriba al grup que realment li resulta incòmode i torna exactament al mateix mecanisme. Monstre, extrema dreta, ressentiment, por.

És fascinant perquè la contradicció queda exposada sense necessitat que ningú l’hi fabriqui. Ens explica que hem d’acceptar el fill de puta del costat, però quan finalment identifica qui considera el fill de puta necessita deixar clar que continua sent moralment inferior i que l’objectiu final és fer desaparèixer el seu projecte.

Això no és haver acceptat gaire la pluralitat nacional. És tolerar temporalment l’altre mentre esperes recuperar-lo perquè torni a pensar com tu.

També hi ha un punt força paternalista quan separa AC dels seus votants i pressuposa que una societat amb esperança els farà abandonar aquell projecte. Potser alguns sí. Però potser hauríem de contemplar una possibilitat molt més incòmoda. Potser una part d’aquests votants no està esperant que ningú els rescati del ressentiment. Potser han mirat el país, han comparat opcions i han decidit que volen exactament algunes de les coses que defensa AC.

Si afirmes que la nació ha de suportar pluralitat ideològica, aquesta pluralitat també inclou idees que tu no voldries que existissin. Si només acceptem que l’altre discrepi fins que el puguem convèncer que torni a nosaltres, continuem fent el mateix de sempre amb una mica més de tolerància aparent.

I aquí crec que l’article toca sense acabar-ho de saber el problema real. L’autor ja ha entès intel·lectualment que el conflicte nacional no pot quedar subordinat permanentment a la divisió ideològica. Però quan arriba a la ideologia que més li repugna, emocionalment torna al vell marc. Encara necessita decidir qui és políticament decent abans de decidir amb qui comparteix nació. Aquesta és la contradicció que trobo més interessant de tot el text.

També crec que sobrevalora l’esperança. És veritat que quan hi ha horitzó les diferències es toleren millor. Però el 2017 hi havia esperança a cabassos. Hi havia mobilització, confiança, il·lusió i una percepció real que alguna cosa podia passar. I tot allò no va substituir el poder que no s’havia construït.

L’esperança pot fer sortir la gent al carrer. No controla Hisenda, no controla tribunals, no controla infraestructures, no crea una cadena de comandament i no sosté una ruptura quan l’altre Estat decideix impedir-la.

Per això em sembla que l’article diagnostica un problema d’unitat allà on hi ha sobretot un problema de poder.

I d’aquí se’n deriva una pregunta que el text gairebé formula però no acaba de fer. Si un català de la CUP, un d’Aliança Catalana, un liberal, un socialista, un conservador i algú que no vota poden arribar a pensar coses radicalment incompatibles, què hi ha per damunt de totes aquestes diferències que els hauria d’obligar a actuar junts quan es tracta d’alliberament nacional?

No pot ser simplement que tots siguin independentistes. L’independentisme és una posició política. Demà pot canviar. Una coalició construïda només sobre una posició política dura mentre dura l’acord. La resposta forta és una altra. Formen part del mateix poble.

I quan arribes aquí, el problema canvia completament. Ja no necessites fabricar una gran reconciliació sentimental de l’independentisme. Necessites articular políticament la nació per damunt dels partits.

Els francesos poden votar Le Pen o Mélenchon i no passen la nit discutint si França continua existint. Els italians poden odiar-se políticament i el demos italià no desapareix entre eleccions. Les seves disputes passen dins d’un poble políticament constituït.

Nosaltres encara discutim constantment qui mereix formar part del nosaltres mentre Espanya ens posa el cens, les eleccions, les institucions i fins i tot la definició pràctica del poble que decideix.

I aquí apareix inevitablement la qüestió que gairebé mai no volem tocar. Si vols alguna cosa anterior als partits, anterior a dreta i esquerra i anterior fins i tot a l’independentisme com a ideologia, necessites definir i articular el poble català.

Per això el cens em sembla tan important. No perquè ens hagi de dir què pensar, qui votar o qui és moralment respectable. Precisament al contrari.
Un cens no et diu qui ets. Et diu amb qui decideixes.

I potser això és el que ens falta entendre d’una vegada. No hem fracassat perquè no hàgim aconseguit que tots els independentistes es caiguin bé. Hem fracassat perquè encara intentem construir una independència abans d’haver construït políticament el subjecte que s’ha d’independitzar.

L’article comença demanant-nos que acceptem el fill de puta que tenim al costat. Si estires de debò el fil, acabes arribant molt més lluny.

Potser el dia que entenguem que aquell fill de puta pot continuar sent un fill de puta i, alhora, formar part del mateix poble que nosaltres, haurem començat finalment a pensar com una nació.

https://t.co/vyrf29CT21

[Ramon Berenguer lll @RBerenguerIII]

Iniciativa Popular: fes RT si estàs d'acord en reanomenar la "Plaça d'Espanya" de Barcelona com la Plaça de les "Constitucions de Catalunya", les grans oblidades de la societat catalana.

[Enric C. @enriccal]

@JosepLagares hola Josep, Soc l’Enric Calzada, Què tal segueixes?
M’adono que el darrer contacte per correu va ser el passat mes de febrer i ja som a finals de juny. El temps passa volant.
No recordo si t’havia de contactar o ho faries tu si podies.
Abraçada

[Enric C. @enriccal]

#OnzeE3 Avui m’esperava aquesta pregunta:
Signeu la final de la Lliga de Campions amb un clàssic Barça-Madrit?

[Enric C. @enriccal]

@Boncopdefail A veure si ens informem millor. Fins on se i he anat seguint…Victor Font sempre ha volgut unir tota la oposició, altre cosa es que hi hagi qui vulgui fer-se valer. Ve a ser com quan parlen de Ricard Font, que no ente cap responsabilitat directe, sobre l’obertura del gol nord.

[Alan Daitch @AlanDaitch]

El país más tecnológico de Europa acaba de gastar cien millones de dólares en comprar libros de papel para sus escuelas.

Suecia era el laboratorio perfecto: país rico, hiperconectado, progresista. Hicieron lo que todos pensábamos que era el futuro: digitalizar la educación desde el jardín de infantes, cada chico con su tablet, cada aula conectada y cada libro reemplazado por una pantalla. Si algún país iba a demostrar que la tecnología mejora el aprendizaje, era este.

Sin embargo, y para sorpresa de todos, los resultados de comprensión lectora empezaron a caer. Las pruebas PISA mostraron algo que nadie esperaba: más horas de pantalla en la escuela no estaban generando mejores alumnos, sino peores.

Los que menos pantalla usaban rendían un año y medio por encima de los más expuestos, y dos de cada tres estudiantes con laptop terminaban dedicando la mayor parte de la clase a cualquier cosa menos a aprender.

¿Por qué pasa esto? Porque el cerebro no aprende igual en una pantalla que en papel. Un estudio con 256 sensores cerebrales midió qué pasa cuando escribís a mano vs. cuando tipeás: escribir a mano activa al mismo tiempo redes de memoria, visión y procesamiento motor. Todo encendiéndose junto. Tipear no genera prácticamente nada de eso. La fricción de trazar cada letra es justamente lo que fuerza al cerebro a consolidar lo que aprende.

Suecia escuchó la evidencia: el Instituto Karolinska —el que decide el Nobel de Medicina— declaró que las pantallas perjudican el aprendizaje. El gobierno eliminó dispositivos para menores de seis años, prohibió celulares en toda la jornada escolar y destinó cien millones de dólares a volver a los libros.

Mientras tanto, Estados Unidos gasta treinta mil millones al año en más dispositivos como laptops y tablets, a pesar de que las encuestas indican que distraen incluso más que los celulares.

La generación con mayor acceso a conocimiento de la historia es la primera que sabe menos que la anterior. La tecnología es maravillosa: aprendamos a usarla cuando suma, y no simplemente porque está de moda.

[Enric C. @enriccal]

@taul_II @elnacionalcat Les operadores de Telecom. fa anys saben exactament els mòbils que hi ha. Movistar, Orange, Vodafone i Másmóvil inclouen totes les altres virtuals. Només cal sumar. Algu pensa que el gobierno no els hi demanen? O millor que Movistar amb el tros de pastis mes gran, no ho te?

[Enric C. @enriccal]

#OnzeE3 Ter Stegen diu 3 mesos, s’opera i no vol donar l’informe. De debó cal? No queda clar que son 4 o més?

[Enric C. @enriccal]

@UnSrdeBarcelona A més de la clara i detallada explicació, quan a la possible polèmica, cal tenir present que talment com juridicament crec que els drets de propietat caduquen, hi ha cançons que no només han caducat sinó quepassen a ser del col.lectiu. Es el cas de l’Estaca o tambédel meu avi…

[Un Sr de Barcelona @UnSrdeBarcelona]

Com ja saps, hi ha una polèmica política estúpida i estèril al voltant de l'havanera "El Català".

Doncs bé, aprofito l'avinentesa per explicar-te el seu rerefons històric:

QUÈ SIGNIFICAVA CUBA PER CATALUNYA I ELS CATALANS?

[Anna N Schlegel @NavarroDescals]

DeepSeek és una IA xinesa creada amb el suport del Partit Comunista Xinès (PCC) x dominar la indústria global. Competeix amb els EUA oferint models gratuïts o barats, gràcies a recursos massius (> 100.000 GPUs) i costos d’entrenament sospitosament baixos. Una amenaça estratègica.

[Pere Antoni Pons @PonsPereAntoni]

Una altra cosa interessant de tot això és que un discurs que hagués començat amb una generalització despectiva i plena de prejudicis de les dones, o dels marroquins, ja hauria quedat immediatament desqualificat i ningú no l'elogiaria ni amb matisos. Però la catalanitat... bah.

[ToniStrubellTrueta🎗️República Catalana @tonistrubellt]

@exteriorscat @govern @jduch @RABradioBCN @Catexterior Illa i Buch ajudaran als partits de Madrid a impedir que voteu pq saben que a l'exterior hi ha milers de vots indepes d'expatriats que podrien tornat si no hi hagués €20.000M d'espoli fiscal i sous miserables

[Enric C. @enriccal]

#LaSelva3Cat crec que la identificació digital de finals de 2019 que proposava la Generalitat resolia els problemes de protecció de dades personals que el nou decret posa en questió. No era un DNI digital con erróneamente l’estat va tombar…

[Enric C. @enriccal]

@Marionahoms La pregunta ho diu tot. Les respostes tindran raó…, però no es veu que el que passa es que el PSOE vol destruir els partits indepes? Comença per erc que els deu tenir ben agafats… i als dirigents del 17 més… cal unitat de tots per evitar-ho… ep si pensem en la nació clar.